La caputxeta galàctica

Teatre | Nous formats

informació obra


Dramatúrgia:
Joan Ollé
Sinopsi:

I si la Caputxeta decidís no fer cas a la seva mare, es deixés emportar per la seva intuïció i s’endinsés al bosc profund de les seves pors? Què pot passar quan reaccionem davant d’allò que està establert? Heu acompanyat mai algú en un viatge iniciàtic... ?

“La Caputxeta Galàctica” és un espectacle escènic d’art multimèdia que versiona el conegut conte de la Caputxeta, oferint una visió singular del popular mite. Una proposta multidisciplinar que explota la simultaneïtat de diferents expressions artístiques i que ofereix una nova dimensió plàstica i escenogràfica que submergeix el públic dins l’obra.

L’espectacle reuneix a tres videoartistes, dos pintors, un músic i una actriu (Mar Nicolás) que roden una pel·lícula en directe de tal manera que el públic pot gaudir simultàneament de la contemplació de la pel·lícula, projectada a gran pantalla, i del seu making off.


Premi BBVA de Teatre 2015

Crítica: La caputxeta galàctica

14/01/2016

Una experiència multisensorial i tunejada

per Toni Polo

Prepareu-vos a travessar el bosc de la mà de la Caputxeta. Té una caputxa vermella, efectivament, però, sobretot, la seva caputxa és galàctica. Perquè el viatge que ens proposen els Insectotròpics és ben lluny de la Terra, de la tradició. La caputxeta insectotròpica farà un viatge virtual (i, alhora, molt real) i psicodèlic i hipnòtic i psicotròpic i delirant. L’àvia... Ai, on para l’àvia! Quan la nena arribi a casa de la seva iaia li hauran passat tantes coses que entendrem perfectament els comentaris (llunyans, llunyaníssims d’aquesta versió) del conte infantil.

És el que té travessar el mirall i descobrir qui és una persona en realitat. El missatge no és, ben mirat, molt diferent de l’original conte de fades: la nostra protagonista recorrerà un bosc que és un passadís, un laberint, mil portes que s’obren i es tanquen, un mirall. I caurà en la temptació del llop. Escoltarà la música del llop. Descobrirem, com canta Serrat, una de les grans mentides infantils: “què menja el llop”.

Estem parlant d’una obra de teatre. Estem parlant d’una performance. Estem parlant de videoart. Estem parlant de música electrònica. Estem parlant d’un work in progress. Estem parlant d’Insectotròpics, que ens descol·loquen i ens captiven amb la seva forma de fer art. Una combinació de perspectives que ens mostra tota una col·lecció de disciplines en directe permetent-nos triar el punt de vista que més ens atrapi. A l’escenari, l’actriu única, filmada en directe per una càmera, amb un rerefons en una pantalla i una taula on dos insectotròpics es dediquen a “tunejar” la realitat fent-la totalment virtual. Tot, alhora, projectat sobre una pantalla principal sobre la que es multipliquen i es solapen imatges d’allò més al·lucinants.

En tot aquest in crescendo multisensorial, l’espectador esdevé tan protagonista de l’obra com la pròpia Caputxeta. És part del llenguatge i la manera de fer les coses d’aquest grup caòtic i genial. El públic mira el que vol en cada moment: triar ara la part audiovisual, ara la part sonora, la gràfica, l’actoral... Està tan atrapat al laberint del llop com la pobre (o feliç, per fi) Caputxeta.

Cal, però, que l’espectador sàpiga que el que li espera és marca de la casa.