La carta

Teatre | Circ

informació obra


Autoria:
Paolo Nani, Nullo Facchini
Intèrprets:
Paolo Nani
Companyia:
Paolo Nani
Direcció:
Nullo Facchini
Sinopsi:

Com es mesura el talent d’un actor? Pel llenguatge corporal? Pel sentit de l’humor? Per la seva versatilitat? Amb l’italià Paolo Nani no s’ha de triar perquè ho té tot. El descobrirem amb La carta, un inoblidable espectacle de clown que fa 22 anys que viatja pel món. La mateixa història explicada de 15 maneres diferents: la primera carta l’escriu normal, però després ens l’enviarà convertida en una pel·lícula de terror, explicada marxa enrere, a l’estil d'un western, en cinema mut o com si anés begut. Sense ni una paraula, centenars de gags encadenats en un crescendo frenètic. Riureu tant que l’endemà us sentireu els abdominals. 

Crítica: La carta

25/10/2018

Les mil cares del riure

per Marcel Barrera

Paolo Nani (Ferrara, Itàlia, 1956) porta 26 anys fent aquest espectacle. Per tant, després d’haver-lo vist un sol cop, tot el que pugui dir jo d’un espectacle que s’ha representat 1.200 vegades serà ben poca cosa. Una idea, però, sí que la puc llançar: es tracta d’un dels millors espectacles que s’han vist en la 18a edició del Festival Internacional de Pallassos de Cornellà. Memorial Charlie Rivel.

De què va La Carta? Es tracta d’explicar la mateixa història però de quinze maneres diferents. Dit així pot semblar una idea estrafolària. A qui se li pot acudir explicar una cosa de diverses maneres, i més un relat amb tan poc suc com escriure una carta i posar-li un segell ? En ple segle XXI ! La idea de l’espectacle té el seu origen en el llibre de l'escriptor francès Raymond Queneau Esercizi di Stile, escrit l'any 1947, on es repeteix amb estils literaris diferents una història curta 99 vegades.

L’escenografia és senzillíssima: una taula, un got, una ampolla de vi, una pila de sobres i una ploma. Amb això s’enfronta a quasi una hora d’espectacle. Durant aquesta estona ens versiona el seu relat. Un home entra a l'escena, s'asseu a la taula, beu un got de vi i l’escup, contempla la foto de la seva àvia i escriu una carta. Està a punt de sortir quan s’adona que no hi ha tinta a la ploma. Comprova que no hi ha res escrit i, totalment decebut, marxa. Tot això en versió vaquer, borratxo, mandrós i una persona sense mans. També ho fa de manera vulgar, amb marxa enrere o com si fos un actor de cinema mut, un artista de circ o el protagonista d’una pel·lícula de terror.

El resultat és un espectacle d’una gran intensitat còmica que no deixa ni un minut de treva a l’espectador. La capacitat de transformació de Paolo Nani en diferents personatges és extraordinària. La sorpresa és permanent. L’espectacle és únic. Per alguna cosa s’ha convertit en un clàssic.