La Celia

Musical

informació obra


Vestuari:
Renata Schussheim
Composició musical:
Jordi López
Escenografia:
Daniel Bianco
Coreografia:
Sibila
Autoria:
Maurice Maeterlinck
Direcció:
Hermann Bonnín
Sinopsi:

En aquest espectacle, Ivanna Rossi relata en primera persona, els èxits, els romanços, els escàndols i disgustos que van formar part de la vida de Celia Gámez, aquella joveneta que amb només 20 anys i després d'actuar una curta temporada com a cantant a Buenos Aires, va partir el 1925 cap a Espanya acompanyant al seu pare. Viatjant en tren cap a Madrid, mentre cantava tangos per divertir els passatgers, algú que estava organitzant una gran festa benèfica la va escoltar i enamorat de la seva veu i la seva simpatia la va contractar immediatament. A aquesta festa va acudir Alfons XIII, el Rei d'Espanya, qui captivat per aquesta joveneta tan particular li va facilitar el camí a una fama gairebé instantània. Fama que va perdurar per més de 50 anys.

Crítica: La Celia

20/03/2016

Mitomania a gogó

per Christian Machio

Si sou fans de Celia Gámez, aquest és el vostre espectacle. Senzill, directe i sense més pretensió que la d’oferir a bon ritme, un rere l’altre, els grans hits de qui va ser –diuen- la primera vedette a Espanya. Primera perquè va arribar abans que les altres. I primera perquè durant els anys 50 els seus espectacles de revista van copar bona part de l’entreteniment popular espanyol. Aquí del que es tracta és de mantenir i preservar el mite.

La Celia és un exercici de nostàlgia orgullós de ser-ho on la mateixa Gámez -encarnada per una més que solvent Ivanna Rosi- relata al públic any rere any, èxit rere èxit, tota una vida dedicada al món de l’espectacle. De com Alfons XIII es va convertir en el seu admirador més fervent, de com Las Leandras la va catapultar a l’èxit o de com fins i tot durant La República va saber mantenir el seu lloc a l’escenari.

Les quatre vicetiples que acompanyen l’estrella són el contrapunt còmic que a cop de chascarrillo recreen també l’ambient que es deuria viure a camerinos. Esbroncades de la diva per aquí, punyalades de les companyes per allà. Meres pinzellades d’una posada en escena per moments excessivament conceptual si ens agafem al peu de la lletra les descripcions dels fastuosos decorats que –segons el personatge de la Gámez- ocupaven els seus espectacles.

Bona feina la dels tres músics que fan mans i mànigues per sonar com si fossin una dotzena en moments com Mírame o el famós pasacalles de los nardos. Ah! I no busquin segones lectures, ni inèdites introspeccions ni cap rastre d’ombra. Aquest espectacle no és el lloc de fer-ho i, quan resulta inevitable, queda relegat a una mera menció, com aquell xotis Ya hemos pasao, on la Gámez s’enfotia de tot el bàndol republicà un cop acabada la guerra. Després es va penedir, explica ella mateixa durant la funció, però és que sovint les vides dels grans artistes són com són i no com voldríem que fossin.