Què cal fer, amb els superherois ? D’aquí no res (menys de tres anys) el món estarà celebrant el norantè aniversari de la publicació de la primera aventura de The Phantom, definit per alguns experts com una barreja entre El Zorro, Tarzan (els seus actes justiciers tenien originàriament ambientació africana) i el mateix rei Artur, i considerat oficialment com el primer superheroi de la historia ( tot i no disposar en el seu cas de superpoders) , i el primer d’aquests personatges que es va enfundar unes malles a l’hora de posar-se a salvar el món. . Dos anys després aterrava des de Krypton un Superman dotat ja ell sí de superpoders ben coneguts per tothom. I, durant molt de temps, ningú va gosar disputar-li la seva supremacia en el territori de les superheroïcitats, Fins que li van acabar sortint competidors molt forts, que amb el pas dels anys, no han parat de créixer, fins arribar a formar un veritable univers paral·lel amb milions i milions de seguidors . Només cal recordar que mentre els primers superherois impresos en forma de còmic acabaven com a molt protagonitzant alguna pel·lícula de sèrie B o disposant d’una modesta sèrie televisiva, els d’ara mateix dominen una part fonamental del mercat cinematogràfic: cadascuna de les seves aventures requereix una inversió astronòmica, que acostuma a veure’s recompensada per no menys astronòmiques recaptacions.
Tot això segur que ho sabeu ja molt bé, si formeu part de la clientela habitual d’aquests temples del món del còmic que, per posar un exemple casolà, a Barcelona s’han ubicat al Passeig de Sant Joan. I de ben segur que als joves emprenedors que han obert la botiga en la qual té lloc l’acció de “La chispa” ( una botiga força ben resolta a nivell escenogràfic per Sebastià Brosa) voldrien estar facturant tant ( o com a mínim, la meitat) del que facturen aquells altres establiments. Però de moment, la cosa no acaba de rotllar com caldria. És clar que quan ets un friki molt friki del tema i et sents molt a gust envoltat per aquests tresors impresos que t’han ajudat a superar moments difícils , potser acabes relativitzant un xic massa el component mercantil de l’operació. Per contra, si ets la noia que ha ficat a la botiga tots els calers necessaris per a que aquesta hagi pogut pujar la persiana i trobes que els teus socis es relaxen una mica massa a l’hora de buscar-li rendibilitat comercial a les vinyetes, la cosa ja canvia molt. Ara només falta que es planti a la botiga una convidada que tingui o no tingui poders, una mica rareta sí que sembla. Això , per no desvetllar allò que s’amaga al magatzem d’aquest local.
Però tornem als antecedents dels superherois. El cas és que , des de la seva ampul·lositat , cap de les grans superproduccions cinematogràfiques a les quals em referia abans deixa de plantejar els mateixos dilemes que plantejaven ja les primeres vinyetes de Superman des d’una perspectiva evidentment més naïf. Dilemes relacionats amb la dualitat d’uns essers deutors en molts sentits de la mitologia grega que amb un simple moviment de capa ( en altres temps) o amb una espatarrant exhibició d’efectes especials (en els temps actuals) ,poden passar com si res de presentar-se amb una normaleta aparença humana, a quedar investits d’una dimensió sobrehumana. I dilemes relacionats també sovint amb l’ètica d’unes accions justicieres que , alhora, posen en mans d’aquesta colla de salvadors unes possibilitats de control de la humanitat com a mínim inquietants, segons com te les miris. I aquí hi venen a jugar també un paper important les nemesi dels superherois. Ara que està al caure la seqüela (aquest cop , amb Lady Gaga fent-li companyia a Joaquin Phoenix) de l’admirable “Joker”, cal recordar la dimensió diguem-ne que política que acaba adquirint a la pel·lícula aquest embogit personatge assassí, erigit d’alguna manera en líder de les masses que, com ell mateix, han patit les conseqüències d’un sistema depredador que deixa constantment al seu pas persones danyades transformades en joguines trencades. A un nivell més casolà, menys dramàtic i molt menys apocalíptic, també La Chispa que ara ens parla a través dels quatre personatges creats per Marc Angelet tot fent ús d’un molt qüestionable bilingüisme , pertanyen a aquesta mateixa categoria. I és per això mateix, pel que pot somiar en convertir-se en un superheroi fet a mida del barri del Raval, sempre hi quan els Mossos d’esquadra li permetin. Per cert: ho saben els personatges que els Mossos, com a policia de Catalunya que són , estan obligats a entendre i parlar el català? Ho dic per allò de l’artificial canvi d’idioma.
Angelet dibuixa amb eficàcia el caràcter d’aquest quartet que és alhora un quintet. I el fa protagonitzar una superheroica comèdia amb els seus racons foscos ( tant els còmics com el cinema portent molt de temps recordant-nos de quina forma la foscor és sempre indissociable dels superherois) que assenyala també amb quatre pinzellades de quina forma aquests éssers de ficció ens poden servir per canalitzar frustracions i precarietats , quan ens sembla que sense l’ajut d’un superpoder , no ens en sabrem sortir. I el seu text dona lloc a un espectacle ben tramat, simpàtic, molt agradable de veure, lleuger, tot i que potser no especialment original ( donada l’extensió que té la cultura del còmic , podríem trobar-li a l’obra d’Angelet molts referents sovint també més maliciosos que els que trobem aquí) i no especialment incisiu. Un espectacle ben dirigit per Iban Beltran i Ana Pérez García que, per damunt de tot, ens ofereix l’oportunitat de trobar-nos amb quatre excel·lents joves intèrprets carregats de molt prometedores possibilitats. I que (frikis del còmic a banda) maneja amb habilitat un llenguatge escènic ben capaç de connectar amb el públic més jove, sense perdre de vista alhora al que no ho és tant, o al que ho és molt menys del que ho són els seus personatges.
