La cigala i la formiga

informació obra



Companyia:
La petita Brownie i cia
Autor:
Adaptació de la faula d’Isop
Direcció:
Benjamí Conesa
Intèrprets:
Susanna Rubio
Escenografia:
Guillem Arenós
Vestuari:
Iaia Neus
Sinopsi:

Espectacle recomanat a partir de 3 anys

Aquesta és la història de la Gala, una simpàtica cigala cantant a qui treballar, no li agrada massa! La formiga Miga la seva gran amiga, l’abella Bella i el ratolí Serafí ajudaran a la Gala i li faran veure que treballar i cantar és possible!! El treball, l’esforç, l’amistat i el saber compartir són presents  en aquesta versió  que  La Petita Brownie i Cia.  fa de la faula  “La Cigala i la Formiga”.

Una adaptació de “La Cigala i la Formiga” d’Isop. A diferència de la versió que va escriure La Fontaine (potser la més popular, on es castiga la despreocupació de la Cigala), la Petita Brownie, de la mateixa manera que Isop, opta per un final feliç. La inspiradora i meravellosa música de A. Vivaldi  i un gran arbre com a escenografia serveixen de fil conductor per explicar el pas del temps.

Crítica: La cigala i la formiga

22/04/2017

Una història nova a partir d'una faula de les més antigues

per Andreu Sotorra

Isop, si és que va existir, ja va veure que la cigala i la formiga simbolitzarien per segles i segles l'esforç del treball i la mandra. I això passava al segle VII aC. Després, un romà culte que escrivia en grec va recollir la faula i la va retocar en vers al segle III aC. I les versions no es van aturar fins a arribar a les de Jean de La Fontaine, el segle XVII —les més populars encara avui—, i a les de Félix María Samaniego, al segle XVIII.

La versió de teatre musical que la companyia La Trepa ja va estrenar fa tretze anys (2004), reposada el 2010, i que ara ha revisat novament, n'agafa els trets de fons principals, però hi aporta un embolcall contemporani que fa el muntatge atractiu i, a la vegada, original, fins al punt que la companyia, gràcies a un vestuari que caracteritza cadascun dels personatges i un guió subtilment moralista, crea una història nova a partir d'una de les faules més antigues. La idea del treball i de l'oci han evolucionat en tots aquests segles. I la música, part essencial del muntatge, s'encarrega també de fer joc amb aquesta evolució i de modernitzar, per dir-ho així, una trama que ve de lluny.

El cas és que, a la vida animal, les formigues continuen tossudes com sempre, sense haver descobert, no diguem ja la jornada de vuit hores que actualment ja ha passat a millor vida, sinó ni tan sols la migdiada. I la cigala, per la seva banda —almenys el mascle perquè la femella mor aviat quan ha post els ous— manté la seva vocació insistent d'aspirant a contratenor de música contemporània a pesar que acostuma a guanyar-se l'antipatia de qui ha de suportar-ne el brogit eixordador, sobretot en hores caloroses d'estiu.

La faula en versió teatral mostra una secció de formigues que es prepara físicament i mentalment per guanyar la competició de les més treballadores del formiguer. Però hi apareixen també els pugons —aliment bàsic de les formigues—, la cigala coprotagonista de la història, una mosca poca-solta i una aranya elegant, una mena de reina negra —a pesar de la capa vermellosa— que només aspira a augmentar la seva collita de víctimes a la teranyina.

La cigala farà amistat amb una de les formigues, que té la temptació de fugir del ramat i descobrir què hi ha més enllà del formiguer i que, després de sentir els cants de la cigala, vol també provar sort en l'art de la música. Però la traïdoria al grup es paga cara. I mentre la cigala ronda pel formiguer perduda com un peix fora de l'aigua, la formiga tampoc no aixeca el cap fora del seu cau.

Dels fracassos dels dèbils, sempre hi ha el poderós que se n'aprofita. I això és el que intenta fer l'aranya reina proposant que cigala i formiga facin duet i muntin una productora de concerts perquè així, com més clientela tinguin, més possibilitats tindrà ella d'atrapar insectes a la seva teranyina.

Com es veu, la versió teatral s'allunya i amplia les possibilitats de la faula original. Avui, l'art ja no és considerat un mal menor propi de bohemis i dropos sinó una possibilitat professional i de prestigi. I la força del treball no es pot dir que visqui el seu millor moment de reconeixement social. Els papers de la faula s'han capgirat, sobretot a partir que l'oci s'ha consolidat, des de la segona meitat del segle XX, com una font de realització personal. (...)