El cicle Cicatrius incideix en un capítol de la història europea del segle XX molt desconeguda i crucial. En aquesta reunió es va acordar com es resoldria la solució final jueva. Un eufemisme que pretenia amagar un extermini en tota regla, a totes llums, injust i poc útil per a les necessitats del règim nazi, enmig de la Segona Guerra Mundial.
Els 15 actors que intervenen a La conferència de Wannsee responen al que recullen les actes d'aquella trobada secreta (que, de fet, no havia de deixar rastre). La Casa de la Seda és un espai idoni perquè ajuda a imaginar el luxe d'aquella casa apreopiada per la SS. El públic hagués poguit connectar millor amb l'acció si, en comptes de situar-lo amb butaques que trenca la sala, hagués envoltat el perímetre. També és una dificultat afegida no poder construir personatges amb contradiccions. Perquè l'acta recull el teòric entusiasme dels convocats per emprendre aquella acció, que acabaria amb el que ells deien que era el seu principal enemic: els jueus.
Però les possibles fissures que es podien produir en la controvertida decisió d'optar per les càmeres de gas als camps de concentració es tancaven en els descansos, quan el convocant de la reunió amenaçava, un a un, tots els que hi posaven pegues. Si aquesta amenaça velada després vingués corresposta per un silenci culpable o per una necessitat de figurar entre els més entusiastes i no passar a ser un mandatari qüestionat, s'hagués arribat a una certa humanització de la peça. Si a Les benignes un nazi es justifica de les barbaritats perpetrades, i a Davant la jubilació es demostra com aquests responsables d'exterminins van ser capaços de resituar-se, ja en democràcia, a La conferència de Wannsee resta un paper massa pla, en què la decisió d'uns aclapara l'opinió i les actituds de la resta. Està ben trobada l'aparició de la narradora que dóna cos als jueus, únicament amb la la seva presència.
L'obra és necessària i cal celebrar el risc de comptar amb un ampli repartiment però li falta que, a la contundència de la situació, li correspongui una emoció i una controvèrsia major: no és suficient conèixer les atrocitats i identificar-los com a dimonis, si no que cal veure fins a quin punt la població en va ser responsable. Fins a quin punt el públic d'avui és responsable (per omissió, potser) en l'auge d'un feixisme populista i desvergonyit a l'Europa del segle XXI.
