La cosa

informació obra



Direcció:
Claudio Stellato, Blaï Mateu
Intèrprets:
Julian Blight, Mathieu Delangle, Valentin Pythoud, Claudio Stellato
Producció:
Fangule A.D.F
Autoria:
Blaï Mateu
Sinopsi:

La cosa és el resultat d’una investigació de tres anys durant la qual s’han explorat a fons dos temes: la importància dels rituals i l’impacte d’un material natural en les impressions del públic. Des del setembre del 2014, la fusta s’ha imposat com un material clau a l’escenari. Ha esdevingut la font del propòsit coreogràfic de La cosa.

L’objectiu de Claudio Stellato en aquesta obra és escenificar la creació d’objectes i espais a partir d’una matèria primera, per exemple mostrant el procés físic que suposa tant la construcció com la destrucció d’una estructura o una escultura. Durant l’espectacle, els quatre intèrprets fan esforços físics intensos amb una gran precisió tècnica. Alhora, se centren en diversos tipus de relacions humanes, com la cooperació, la competició, la violència, l’amabilitat, la confiança i la complicitat.

Claudio Stellato és un artista italià multidisciplinari que viu i treballa a Brussel·les. Des del 2004 fins avui ha col·laborat amb diversos coreògrafs i artistes de teatre i dansa, com ara Cie Kdanse, Olivier Py, Roberto Olivan, Cie Arcat, Fré Werbrouck, Karine Pontiès, Cridacompany i L.O.D. El 2010 va guanyar dos concursos de solos de dansa contemporània amb l’espectacle 240d. La seva primera producció, L’Autre, es va estrenar a Brussel·les el 2011 i des d’aleshores ha estat de gira per tot el món.

Des del 2014 és artista associat a Les Halles de Schaerbeek, a Brussel·les.


Crítica: La cosa

05/01/2016

Del'absurd a la metàfora

per Jordi Jané

Segurament, molts espectadors es deuen preguntar si aquesta cosa que estan veient és circ, dansa, teatre gestual o una mena de performance absurda. Tant remenar troncs amunt i avall, tant destralejar, tanta frenesia inexplicable, tanta fressa, tants silencis... “On va, tot això?”.

No val la pena especular sobre quina etiqueta de gènere o estil podem posar a un espectacle com aquest. La cosa està magistralment obert a la percepció personal de l’espectador i cada espectador el viurà d’una manera diferent. És un espectacle d’autor, i l’autor l’ha volgut convertir en una celebració del joc, en una cerimònia insòlita a la qual estem convidats de forma físicament passiva però –si ens ho volem permetre– també activa des del vessant emocional.

Potser encara no estem gaire acostumats a creacions escèniques com aquesta, basades en la fisicitat i en accions no convencionals. Però són creacions escèniques que mantenen un clar paral·lelisme amb al teatre textual de l’absurd estandarditzat per dramaturgs com Ionesco o Beckket ja fa més de seixanta anys. I, com en el teatre d’aquests mestres, en espectacles com La cosa hi entres o no hi entres, el vius o no el vius.

Quatre personatges gasten torrents d’energia carretejant quilos i quilos de fusta, construint i destruint escultures de vida efímera, destralejant a tort i a dret, creant simbiosis entre la figura humana i l’arquitectura (fins i tot construeixen una arcada de troncs fent servir de cintra un dels artistes, que finalment pot sortir de sota l’arc quan els altres hi han col·locat la clau de volta).

Però La cosa no és només el joc relacional dels quatre homes amb l’objecte fusta. Hi ha, en un segon pla –però no menys visible– una intensa, variant i variada relació entre tots quatre. Claudio Stellato, Julian Blight, Mathieu Delangle i Valentin Pythoud experimenten (i ens traslladen en dosis subtils) entesa, cooperació, tensió, competició, violència continguda, amabilitat, confiança, complicitat, mimetisme... És un espectacle ple de suggeriments en totes direccions, amb moments d’humor i de sorpresa que provoquen algun riure, i amb d’altres moments en què el silenci tens del públic es podria tallar amb un ganivet. La cosa és un espectacle rar, aparentment absurd però carregat de riques metàfores sobre l’ésser humà. No és unívoc. I aquesta és una de les virtuts que La cosa comparteix amb el circ contemporani.