Segurament, molts espectadors es deuen preguntar si
aquesta cosa que estan veient és circ,
dansa, teatre gestual o una mena de performance absurda. Tant remenar troncs
amunt i avall, tant destralejar, tanta frenesia inexplicable, tanta fressa, tants
silencis... “On va, tot això?”.
No val la pena especular sobre quina etiqueta de gènere
o estil podem posar a un espectacle com aquest. La cosa està magistralment obert a la percepció personal de l’espectador
i cada espectador el viurà d’una manera diferent. És un espectacle d’autor, i l’autor
l’ha volgut convertir en una celebració del joc, en una cerimònia insòlita a la
qual estem convidats de forma físicament passiva però –si ens ho volem permetre–
també activa des del vessant emocional.
Potser encara no estem gaire acostumats a creacions
escèniques com aquesta, basades en la fisicitat i en accions no convencionals. Però
són creacions escèniques que mantenen un clar paral·lelisme amb al teatre textual
de l’absurd estandarditzat per dramaturgs com Ionesco o Beckket ja fa més de
seixanta anys. I, com en el teatre d’aquests mestres, en espectacles com La cosa hi entres o no hi entres, el
vius o no el vius.
Quatre personatges gasten torrents d’energia carretejant
quilos i quilos de fusta, construint i destruint escultures de vida efímera, destralejant
a tort i a dret, creant simbiosis entre la figura humana i l’arquitectura (fins
i tot construeixen una arcada de troncs fent servir de cintra un dels artistes,
que finalment pot sortir de sota l’arc quan els altres hi han col·locat la clau
de volta).
Però La cosa
no és només el joc relacional dels quatre homes amb l’objecte fusta. Hi ha, en
un segon pla –però no menys visible– una intensa, variant i variada relació
entre tots quatre. Claudio Stellato, Julian Blight, Mathieu Delangle i Valentin
Pythoud experimenten (i ens traslladen en dosis subtils) entesa, cooperació, tensió,
competició, violència continguda, amabilitat, confiança, complicitat, mimetisme...
És un espectacle ple de suggeriments en totes direccions, amb moments d’humor i
de sorpresa que provoquen algun riure, i amb d’altres moments en què el silenci
tens del públic es podria tallar amb un ganivet. La cosa és un espectacle rar, aparentment absurd però carregat de riques
metàfores sobre l’ésser humà. No és unívoc. I aquesta és una de les virtuts que La cosa comparteix amb el circ
contemporani.
