És necessari posar en qüestió la política cultural a Catalunya. Però, probablement, aquest no sigui la forma. Avui, l'exposició artística d'un discurs té molts més formats que l'escènic. Possiblement, es podria fer una interessant i sagnant instal·lació amb la immensitat de situacions contradictòries d'una política que s'ha anat fent entre la militància dels creadors i la desídia institucional. Probablement, el camí més adequat per a millorar una situació és donar valor als punts febles de la cultura i no la de clavar mossegada als poderosos. Perquè és massa fàcil i perquè, quasi segur, no és gens eficaç. El Poder té la pell molt dura de les fuetades dels anteriors enfants terribles: Des de Boadella a Albert Serra. La protesta es po escltar si ve des de baix de tot, perquè és el primer crit dels nous artistes. Però les veus que ja han madurat cal que plantegin (amb tota la mala llet que es vulgui) una proposta, una alternativa.
Jordi Duran ha estat director de Fira Tàrrega durant 8 anys. Ha estat un entusiasta en les situacions de major estretor econòmica del país. I ha permès descobrir noves veus i revitalitzar les arts del carrer (que s'havia quedat massa arraconat en la festa de les serpentines, un entreteniment molt sorollós però ben buit d'ànima). És un valor que la cultura, certament no hauria de menystenir. Ara ell exposa el seu currículum amb agror. Com si denunciés haver caigut del cistell de les cireres. Que en el cas de la cultura catalana (el 0,7% del pressupost de la Generalitat, quan durant anys tothom diu que vol posicionar-lo al 2%) és un cistell ben galdós.
Quan un exdirector d'una fira estratègica (que, tot i acceptant unes situacions injustes, esportivament) es queixa del sistema perquè n'ha quedat exclòs, sona a queixa egoista. Encara que no ho sigui. Encara que critiqui amb evidències les estretors del sistema. A La defensa Alien ve acompanyat d'algunes de les veus que ell ha posat en valor a la creació catalana: com Marga Socias, Judit Vidiella i Carla rovira. Tres noms propis de dones joves, amb una maleta artística al darrere que, ara, està molt bé escoltar-les. Però ells mateixes revelen que la pretensió de ser una cultura universal es queda molt curta perquè és molta la gent que no figura entre els privilegiats de la cultura. I ben cert que és així. Però, probablement, serà molt més eficaç lluitar a partir d'aquest paradigma que fer una denúncia enmig de l'abisme, sense que provoqui més que un ressò incòmode que s'apaga sol.
La provocació del Pare Noel, del viatge pel Purgatori, pel Cel i per l'infern és un viatge amb molta crítica, molt crit, però poca revolta. Potser el format no és l'adequat. Potser millor que sigui l'espectador que extregui aquestes mateixes conclusions a partir d'una dramatúrgia més formal, ambígua, controvertida, que es distanciï del cas personal perquè això situa l'artista en el grup dels que el sistema cataloga com a amargats per la cultura i els neutralitza. Des de 'entusiasme, la proposta constructiva s'ataca molt millor a les formes perverses de la cultura acomodada que en el crit mes antipàtic. Llàstima.
