La delació

Nous formats

informació obra


Autoria:
Javier Olaizola, A partir de Don Joan de Palau i Fabre
Composició musical:
Javier Olaizola
Intèrprets:
Gerard Vilardaga, Iris Hinojosa, Javier Olaizola
Vestuari:
Iris Hinojosa
Producció:
Antic Teatre, Konvent (Berga)
Companyia:
Projecte Ingenu
Sinopsi:

1949: Joan Vilella, Josep Puertas i Josep Bertobillo, col·laboradors de la guerrilla que lluitava contra el franquisme al Berguedà, són arrestats i afusellats després de quatre dies de tortures a la caserna de la Guàrdia Civil. Durant la detenció, en Bertobillo va poder saltar per la finestra i refugiar-se a l’estable d’una casa veïna. L’amo el va reconèixer i delatar.

Malgrat la concreció d’aquest punt de partida, cerquem la universalitat del concepte (l’acció de detalar) passant per episodis diversos, com la delació de Judes Iscariot, la pàgina de delacions dels Mossos d’Esquadra, l’escola de la nostra infantesa… La Delació és una reflexió entorn de les motivacions que es mouen i els mecanismes de poder que alimenten el feroç engranatge de la delació.

El Gerard és poeta, fotògraf i antropòleg. L’Iris ve de la dansa, les arts plàstiques i la psicologia. Els dos formen part de la companyia Tràfec Teatre. Com a parella artística desenvolupen treballs performatius més experimentals, com La perfecció és feixista o DO, que van presentar a l’Antic Teatre (2016-17). El J. Olaizola és escultor i percussionista. Amb la txalaparta ha ofert concerts arreu. Junt amb Harkaitz Martínez van presentar Parlant amb la paret a l’Antic Teatre al 2017.

Els tres són col·laboradors del Konvent, espai d’art contemporani (Cal Rosal, Berguedà). Conjuntament han creat primer Atàvic, una acció al voltant de la desmemoria col·lectiva; i ara, després d’una residència artística a L’Estruch, presenten La Delació.

Crítica: La delació

20/02/2019

Enfrontar-se a la naturalesa humana

per Teresa Ferré

L’Antic Teatre ha acollit la preestrena de La Delació, un projecte escènic que beu del record, l’amistat i l’experiència professional dels seus creadors. Gerard Vilardaga parteix d’una conversa amb el seu avi sobre una detenció de maquis l’any 1949 a Berga; Javier Olaizola fa present el cas Egunkaria recordant el seu amic Ion Arretxe; Iris Hinojosa sintetitza l’experiència de moltes persones refugiades en la Rashida.   

Vilardaga, Hinojosa i Olaizola havien treballat anteriorment a Atàvic la reivindicació de la memòria col·lectiva. Ara hi tornen refermant el seu compromís polític com a artistes des del risc d’aquesta proposta incòmoda que defensen amb convicció. Memòria i present es fonen en una  obra necessària, que s’arrela a la història local i creix cap a la universalitat, per mostrar la delació i les seves conseqüències com un fenomen inherent des de la infantesa. 

L’espectacle, de caire performàtic,  es construeix a partir de l’equilibri de llenguatges. Cal, però, mencionar l’encert de l’espai sonor, que també és element escenogràfic important. El ritme que aconsegueixen la txalaparta i la harriparta arrossega sense pietat al dolor sense treva que imposa la constant autodestrucció de l’espècie humana. El so ancestral transporta a l’edat de pedra per escupir-nos que ni la sofisticació material del ferro ens va deslliurar de la nostra pròpia naturalesa despietada.   

Pel que fa al  text, presenta cada cas de manera sintètica i és el públic qui ha de completar la informació sobre les històries. En aquest aspecte, l’exemple més desdibuixat resulta el de Rashida, al qual s’hi afegeix la manca d’un enfocament indispensable, el de la perspectiva de gènere, per ser fidel a la realitat de les dones refugiades. Malgrat això, en tractar-se d’una preestrena, el muntatge  té camp per córrer. Igualment, pot créixer encara la contundència en alguns passatges marcats pel moviment del cos, especialment quan es pretén fer notar la violència física.

Trivial