De «La dona de negre» s'han fet versions en teatre, cinema, televisió i ràdio. L'escriptora Susan Hill (Scarborough, North Yorkshire, Anglaterra, 1942) va publicar la novel·la «The Woman in Black», de caire gòtic tradicional, el 1983, i des d'aleshores no ha parat. A Londres, és des del 1987, un dels clàssics teatrals encara en cartellera que beu de la versió de Stephen Mallatratt. El director valencià Rafael Calatayud l'ha adaptada un parell de vegades, la primera en castellà, el 1998, i la segona en català, el 1992. Es dóna el cas que un dels dos intèrprets de l'actual versió catalana del Teatre del Raval, l'actor Carlos Vicente, que ara es posa en la pell de l'advocat jubilat Arthur Kipps, va fer aleshores el paper del jove “actor” que ara ha passat a mans de Gerard Clavell.
L'obra, només per a dos actors, juga amb la imaginació dels espectadors i també amb la dels dos intèrprets. Sortir de la novel·la i anar al teatre sempre ha estat una missió difícil i a vegades impossible. Una altra cosa és anar al cinema o la televisió, on els exteriors, els interiors i els personatges prenen la veu narrativa. Però en el cas de l'adaptació teatral, tot es limita als dos personatges —l'advocat que té una història per explicar i l'actor que hi veu un filó dramàtic— i per això el text de l'obra s'acosta més al guió radiofònic on mana la veu narrativa i hi prenen un relleu especial els efectes sonors, als quals, en teatre, cal afegir-hi els efectes d'il·luminació tenebrosa, ocre i fosca... amb alguna sorpresa per la platea quan la misteriosa dona de negre, l'ànima en pena de Jennet Humfrye, mare d'una criatura que va haver de lliurar a la seva germana, persegueix els habitants d'una petita població anglesa de la costa nord-est d'Anglaterra i intenta posar la pell de gallina als espectadors del Raval.
¿Per què els anglesos tenen tanta tradició en el gènere del terror? ¿Potser perquè han acabat creient-se que en els seus vells casalots farcits de retrats d'avantpassats nobles hi ha fantasmes de debò? El cas és que el gènere gòtic no ha caducat i si als anys vuitanta Susan Hill hi va recórrer en literatura també és perquè l'allau d'històries de fantasmes que ha envaït la creació audioviausl amb el boom de la imatge i la possibilitat d'efectes espectaculars encara no havia arribat del tot.
«La dona de negre» té dos esculls a superar: un excés narratiu que porta a una durada de l'obra que li resta dinamisme i un excés d'imaginació sobre allò que no es veu ni es pot mostrar en un escenari en un exercici honest que despulla les costures teatrals i que fomenta moments de teatre dins el teatre.
Els actors Carlos Vicente i Gerard Clavell defensen bé els seus dos papers i superen notablement aquests dos esculls. No poden anar més enllà perquè l'estructura original de l'obra tampoc no ho facilita. La mà de la direcció d'Empar López ha treballat molt els efectes sonors i l'ambientació fantasmagòrica que s'escampa per tota la sala. I la versió catalana de Tamar Aguilar sona molt neta, sense que malmeti l'original literari.
Tots plegats, de fet, porten un seguit de temps de treball en equip que s'ha forjat amb muntatges de gènere negre com «La visita inesperada» o «El miracle d'Anne Sullivan», obres que van posar el caramel a la boca de molts espectadors amb resultats exitosos. «La dona de negre», ara ja a la cua final, també ha prorrogat des del mes de setembre, però no es pot amagar que el seu ganxo popular és diferent, més exigent per als espectadors catalans de teatre que, a diferència dels anglesos, fa l'efecte que no creuen gaire en fantasmes. (...)
