La transformació personal és l’únic camí on un no deixa de ser alguna cosa per ser una altra, sinó que deixa de ser el que “no és” para animar-se a ser el que “ja és”, el que sempre ha estat.
Què és exactament la felicitat? I el que és més important: com s’obté? Existeix alguna fórmula? Igual com passa amb el secret de l’eterna joventut, molts porten anys buscant incansablement la fórmula magistral per a ser feliç. No sabem si existeix o no però hi ha moltes teories que s’hi aproximen i encara que des de la intel·lectualitat es menyspreï i s’infantilitzi la cerca i l’estudi de la felicitat el cert és que no coneixem ningú que desitgi amb totes les seves forces ser infeliç. Però, què és sentir-se feliç, ser feliç? Un és feliç o se sent feliç? Quina és l’última vegada que vau dir o que vau pensar «avui és el dia més feliç de la meva vida»? O «aquest és moment més feliç de la meva vida»? Ho heu dit algun cop? O no ho heu pensat mai? O ho heu pensat perquè tocava pensar-ho i no perquè ho sentíssiu així de veritat. I si ho sentíeu de veritat, ho podeu descriure, sí, el que vau sentir? Podeu fer-ho? Ah! Aquesta obra diu que tracta de la felicitat, però jo ho posaria en dubte. Els títols enganyen! I tant si enganyen!
Si no fos que la companyia s'ho podria prendre malament, es podria dir que aquest muntatge té lloc en una càpsula similar al grand guignol, en el bon sentit del terme, esclar. O dit d'una altra manera, en l'interior d'una d'aquelles romàntiques caixes de fusta vella que serveixen de magatzem i transport de cadascuna de les parades dels Encants del Mercat de Sant Antoni.
Dins d'aquest quadre, es desenvolupa la difícil missió de trobar la fórmula de la felicitat, per molt complicada que sigui, des de dues cares diferents: l'audiovisual, amb el personatge que interpreta en off l'actriu Tilda Espluga, deprimida, desmenjada, múrria i una mica repel·lent, que posa el dit a la nafra i esqueixa descaradament moltes de les idees romàntiques que puguin tenir els altres i, de rebot, potser també els espectadors.
L'altra cara és la de dues parelles: la que, des de la teulada de l'estructura, sobre un tou de gespa, viu als núvols, amb una escena amb correatges i simulacre de llançament amb paracaigudes plegable per un penya-segat, i algunes fotos farcides de somriures de conveniència.
A baix, dins la càpsula convertida en reduït espai de conversa, una altra parella desenvolupa el seu procés de trencament o retrobament en una mena de flashback de qui busca la seva exparella i es troba immers en la confusió. Una trama que inclou una sessió amb dos terapeutes argentins (gran experiència en telenovel·les i obres de teatre de relacions sentimentals) i amb un salt en el llenguatge quan una de les protagonistes se sincera més internament utilitzant el dialecte balear.
'La fórmula de la felicitat' és una comèdia breu —una hora i deu minuts— que a vegades sembla feta de peces de trencaclosques que no sempre lliguen amb escenes que miren enrere, fins a la infància, amb un parell de breus monòlegs —dues petites peces que enriqueixen la trama— que mostren la vulnerabilitat d'aquells als quals fins i tot els sembla que viuen en el cotó fluix de la felicitat. (...)