La fórmula de la felicitat

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Guillem Gefaell, Cristina Noguer, Mireia Estrany, Xavier Torra
Escenografia:
Mireia Trias
Vídeo:
Marc Chornet
Il·luminació:
Xavier Alabart
Direcció:
Mireia Trias
Estrena:
Mostra Igualada 2015, Mostra Igualada 2015
Sinopsi:

La transformació personal és l’únic camí on un no deixa de ser alguna cosa per ser una altra, sinó que deixa de ser el que “no és” para animar-se a ser el que “ja és”, el que sempre ha estat.

Què és exactament la felicitat? I el que és més important: com s’obté? Existeix alguna fórmula? Igual com passa amb el secret de l’eterna joventut, molts porten anys buscant incansablement la fórmula magistral per a ser feliç. No sabem si existeix o no però hi ha moltes teories que s’hi aproximen i encara que des de la intel·lectualitat es menyspreï i s’infantilitzi la cerca i l’estudi de la felicitat el cert és que no coneixem ningú que desitgi amb totes les seves forces ser infeliç. Però, què és sentir-se feliç, ser feliç? Un és feliç o se sent feliç? Quina és l’última vegada que vau dir o que vau pensar «avui és el dia més feliç de la meva vida»? O «aquest és moment més feliç de la meva vida»? Ho heu dit algun cop? O no ho heu pensat mai? O ho heu pensat perquè tocava pensar-ho i no perquè ho sentíssiu així de veritat. I si ho sentíeu de veritat, ho podeu descriure, sí, el que vau sentir? Podeu fer-ho? Ah! Aquesta obra diu que tracta de la felicitat, però jo ho posaria en dubte. Els títols enganyen! I tant si enganyen!

Crítica: La fórmula de la felicitat

21/03/2015

Aproximacions a una fórmula que encara no quadra a escena

per Jordi Bordes

La ciència ja sap que sovint s'hi arriba a base d'assaig i error. Aquest espectacle, sense ser fallit, denota que no ha trobat l'entrellat i només pot exposar algunes idees perquè altres les puguin desenvolupar més endavant. Per una banda, hi ha un tema que pot sonar molt gros: la felicitat. Evidentment, aquesta no és una estació de destí, si no el camí de descoberta vital. Fan bé de vincular-ho a la relació de parella per poder acotar el camp. També té gràcia la confrontació de dues parelles: la ideal i la real (amb un punt de misteri, que rearma l'estructura). 

Potser el problema és que el muntatge es desenvolupa a partir de les reflexions d'una "aconselladora virtual" de tres al quarto. D'arrencada, ja es veu que hi ha una caricatura. I sense ambigüitat, passa a ser només un element còmic, que tampoc acaba de reeixir (un vídeo mai tindrà la força d'una actuació presencial, afortunadament). Com que la peripècia d'aquesta mena de "pitonisa" és cronològica topa amb els flaix bacs que es construeixen entre les dues parelles. I genera disfuncions. Per últim, trasllada un discurs massa expositiu, quan el que atrapa l'espectador és la representació de la felicitat i de la infelicitat. Sí, perquè (i això és bona fórmula) per definir un element també cal contraposar-lo als oposats. I l'estudi de la felicitat permet fer un passatge per la por infantil, pels dubtes adolescents i pel desencant adult. Tot i la voluntat dels actors, l'obra li costa rodar. I desaprofita un espai que podria ser molt més atractiu per a revisitar les experiències però que no deu haver donat temps a experimentar per culpa que s'han encallat en la fórmula dramatúrgica. Ben a prop hi ha l'exemple d'"Exercicis d'amor" (amb paella inclosa a l'espectacle) d'El Pont Flotant. Amb molt menys discurs, arribaven més lluny i més directament. La ciència no és exacta; el teatre, afortunadament, encara menys.


Trivial