La gata que volia canviar la història

Dansa | Familiar

informació obra


Companyia:
Thomas Noone Dance
Coreografia:
Thomas Noone
Direcció:
Thomas Noone
Sinopsi:

El llenguatge de la dansa, però també el dels titelles i els visuals, serveixen per explicar una història per a tots els públics

Thomas Noone Dance basteix una reflexió sobre la confiança, la lleialtat i la col·laboració, basada en la faula d’origen hindú La gata, el mussol, el llangardaix i el ratolí

Els titelles, que imiten les formes dels éssers vius sense copiar-los, són l’origen d’una narració que es basa en una història oriental. Amb uns personatges que no són ni totalment bons ni completament dolents, sinó que mostren una paleta àmplia de matisos, narracions com aquesta, d’origen hindú, ens ofereixen pistes sobre els camins pels quals hem de transitar en la vida.

La gata, el mussol, el llangardaix i el ratolí, parla de quatre animals que viuen en un arbre banià i que tenen una relació de preses i depredadors. Un dia, la gata cau en un parany i, salvada pel ratolí, li promet que mai no el caçarà. Ell, però, no acabarà de confiar en la seva veïna felina, induint així a una reflexió sobre la confiança, la lleialtat i les lleis que regeixen la Natura.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: La gata que volia canviar la història

16/07/2022

Quan els titelles entrebanquen la dansa

per Jordi Bordes

Thomas Noone va debutar amb la dansa familia amb un preciós i ambiciós Balbir, el meu avi. Ara ha tornat a ressonar la musica amb referències hindús i els contes a la vora del foc amb aquest treball, que hi afegeix uns titelles d'escuma prou suggerents. Aqest element li va donar molt bon resultat en el seu solo After the party. Però en art les sumes de dos elements d'exit no sempre tenen un efecte positiu, si no se saben escoltar entre ells, com és el cas. Els titelles dificulten la coreografia coral. La història, cruel com bona part dels contes, no s'adiu amb el públic i, per això fan un gir de guió que, demostra l'error de la tria inicial. Els animals carnívors, a més, generen desconfiança entre la canalla que se'ls miren amb una punta de por (l'entrada del llangardaix arrossegant-se com una serp, ja aixeca suspicàcies).

Noone ha fet adaptacions de contes com el d'Alícia al país de les meravelles (Alice) aprofundint en els clarobscurs de la narració. També s'atrevia amb l'adaptació d'un conte sobre la guerra, les pèrdues i les retrobades (Molsa). La proposta dpara, en canvi, és molt lineal, el clarobscur es presenta i es talla d'arrel, sense cap argumentació. Tot és massa naïf i, tot i el treball dels quatre ballarins, de la projecció i d'un espai (que també hauria de donar més joc) queda en un espai massa narratiu. La dansa no traspassa emocions. Els titelles entrebanquen perquè falten moments de connexió entre l'objecte (el titella-animal) i el manipulador. Aquest animal no és només una disfressa, té una entitat pròpia que pot dialogar amb el seu manipulador (com a After the party, precisament).

Sembla que el coreògraf, sensible, i que sap escoltar el respirar del públic ha acabat pres dels seus reclams. Si la forma dels animals estigués més integrada al cos (el llarngardaix permet molta més mobilitat que un preciós i espectacular mussol) es permetria molta més dansa. Ara, pràcticament només poden moure's en la presentació de cada personatge. Està ben vist que es construeixi el mussol a vista del púbic (perquè així elimina una bona dosi de por de la canalla). Però el conte hja oblidat interessar als pares i, volent ser bonistes, perdre el respecte pels menuts, que sí van emocionar-se amb els treballs anteriors. Noone ha fet el que semblava una aposta segura i ha acabat sent una peça massa tova.