La Gavina. Dir. Oskaras Korsunovas

informació obra



Estrena:
Estrena a l'Estat espanyol
Autor:
Anton Txékhov
Direcció:
Oskaras Korsunovas
Companyia:
Oskaras Korsunovas
Escenografia:
Oskaras Korsunovas
Composició musical:
Gintaras Sodeika
Vídeo:
Aurelija Maknyte (videoartista)
Intèrprets:
Nele Savicenko, Martynas Nedzinskas, Darius Meskauskas, Gelmine Glemzaite, Vytautas Anuzis, Kirilas Glusajevas, Airida Gintautaite, Rasa Samuolyte, Darius Gumauskas, Dainius Gavenonis, Kirilas Gulsajevas, Giedrius Savickas
Vestuari:
Dovile Gudaciauskaite
Il·luminació:
Eugenijus Sabaliauskas
So:
Ignas Juzokas
Producció:
OKT / Vilnius City Theatre
Sinopsi:

Per Oskaras Korsunovas fer teatre és entrar al laboratori. Els ingredients són a l’interior dels actors i cal cavar fins al fons per extreure’n les vivències més extremes. “Representar Txkèkov és fer una autòpsia de la nostra època on, en lloc del bisturí, utilitzem l'entonació”, explica el director lituà. Després de Miranda (Temporada Alta 2011), Hamlet (TA 2012) i Els baixos fons (TA 2013), torna l’experiència Korsunovas. Teatre torbador i sense artificis, d’una intensitat extrema. 

Crítica: La Gavina. Dir. Oskaras Korsunovas

07/12/2014

L'immens poder del gest

per Iolanda G. Madariaga

No sé quants aspectes diferents pot tenir un sol gest, però el gest de Nele Savicenko encarnant Irina Arkadina els conté tots: enmig d'un escenari pràcticament nu, vestida anodinament de carrer... Irina acaricia el seu fill Treplev (Martynas Nedzinskas) i hom veu clarament la mare, l'amant, l'actriu, la diva i el sosteniment de la seva família. És clar que Martynas Nedzinskas respon com cal al gest mostrant-nos el fill reconfortat i també el gelós, l'idòlatra, el dolgut i el ressentit. I això és tot el que té l'immens espectacle que dirigeix Oskaras Korsunovas a partir de La Gavina de Txèkhov: una interpretació excepcional de tot l'elenc. Korsunovas ha prescindit de qualsevol mena de contextualització historicista o realista del gran drama de personatges que ens serveix. Ens submergeix en La Gavina aquí i ara. Ho fa amb tota senzillesa: converteix als personatges en espectadors del drama, els fa seure al voltant de l'escena vestits com tants de nosaltres, valoritzant així el públic de la sala. Aquesta "estratègia" obliga als actors a una doble interpretació conscient i mesurada. Ens ensenya les costures: una taula de so utilitzada estratègicament, un canó de projecció... De fet, de bon començament, hom té la sensació de trobar-se en una sala d'assaig -amb una terrible llum blanca zenital sobre l'escena-. Ens fa partícips en tot moment d'allò que passa a escena: una cadira que cau "descontrolada" al pati de butaques, un gest de l'actor interrogant l'espectador, unes paraules en català... petites coses que impliquen el públic al temps que li ofereixen un Txèkhov tan actual com essencial. Qui pot deixar de reconèixer-se -ni que sigui per un moment- en un d'aquests éssers profundament humans els desitjos dels quals no arriben mai a materialitzar-se en un acte de voluntat? Durant la funció, hem de conviure amb la recança de no haver memoritzat el text prèviament per poder abandonar-nos a la música de les paraules en lituà -dites sense un bri d'afectació- i no perdre'ns cap mirada, cap cabell despentinat... En sortir, sura la sensació de comprendre una mica millor el món que ens envolta... això deia Picasso que era l'art.