La gent que em veu

informació obra



Direcció:
Xavi Morató
Intèrprets:
Ivan Otaola, Joan Sirera
Companyia:
Teatrama
Autoria:
Cristina Clemente
Sinopsi:

Un peculiar indigent és l’únic testimoni de l’assassinat que investiga un frustrat inspector de policia. La convicció del vagabund de no desvetllar-li el que va presenciar catalitza un estira-i-arronsa que acaba sacsejant les seves respectives visions del món, en un encontre que marca un punt i a part en les vides de tots dos.

Crítica: La gent que em veu

14/10/2015

Thriller psicològic de personatges que oblida la tensió

per Jordi Bordes

Indagar cobre la ment d¡'un indigent sempre és una caixa de sorpreses. Perquè, la seva decisió d'aparta-rse de la convenció social, d'arraconar-se i deixar-se perdre en el seu món interior el fa absolutament imprevisible. I aquest és un element molt atractiu per a una novel·la negra, i també per a un "thriller" teatral. El treball, dooncs, radica, en què l'inspector ha de procurar extreure informació sobre un assassinat que s'ha produït feia poques hores. El policia ha de saber manegar entre la persuasió perquè doni pistes amb l'exigència de treure resultats, abans que l'arraconin d'una investigació que serà mediàtica.

Al darrere, hi ha, evidentment, la sordidesa de dos personatges perdedors. L'un amb jaqueta i telèfon mòbvil però amb un destí incert perquè no és capaç de sentar les prioritats vitals i l'altre que ha renunciat a tot i prefereix viure allunyat dels diners, que ho corromp tot. només ven espnjes brutes  podrides per anar passant la gana. El problema dell muntatge és que s'allarga massa; oblida el ritme i la tensió cau per moments (sobretot en l'interrogatori). També fa algunes trampes quan es planteja un joc per a aconseguir les respostes (similar al "Joc de paraules" de Jordi Galceran, per exemple) però és una fórmula que aguanta poques rèpliques. El mèrit és plantejar teatralment un joc i saber mantenir-lo com a recurs per a atrapar l'espectador; si es deixa, trenca tot el repte teatral (que, evidentment, exigeix una gran agilitat d'escriptura). On sí quye triomfa l'escriptura és en entendre el tercer personatge, Francis. En realitat el carro del súper que acompanya l'indigent Fi amb qui manté llargues converses. Aquest protagonista mostra una de les actituds radicals per decidir si cal ser lliure sempre o si es pot renunciar, només en un ocasió, per a protegir un amic. 

L'espai és quasi buit i molt versàtil. Segurament, els elements (banc, taula, cubell) podrien ser més elaborats però ja funcionen. Els canvis d'escena, a contrallum, caldsria revisar-los. l'espectador ja entén el codi que un persoinatge també pot ser actor que transforma l'espai. Per últim, es desaprofita  la possibilitat de crear espais amb la il·luminació i això els obliga a fer més "trampes" amb les trucades telefòniques que rep l'inspector ara de Marta, ara del comissari. siguin pel fixe de la sala d'interroghatori o pel mòbil. Els aparts teatrals són molt més antics i efiços, que els Whattsaps! tot i així, els actors defensen amb generositat els seus personatges i miren de sembrar debat en una peça que transita de la comèdia al drama més tendre.