Ficat dins una mena de gàbia física que simbolitza de manera prou eloqüent la gàbia emocional en la qual s’ha trobat ficat sovint alhora qui ens està parlant, Pippo Delbono ens diu que li agradaria explicar-nos una història. “La història d’un home que no sent res, tret del seu dolor. I que n’està avergonyit, d’aquest dolor, perquè és el dolor d’algú que, després de tot, ho té tot”. Deia també Delbono quan estava preparant aquest espectacle que havia escollit posar-li com a títol “La gioia” , malgrat que la paraula “gioia” li fa por , i li recorda “aquelles fotos alegres de la família, plenes de nens alegres, de paisatges alegres. Tots ells morts; tots ells, falsos”. Impressionat per la lectura de “La mort d’Ivan Illitx”, aquell extraordinari relat de Tolstoi en el qual un personatge a les acaballes de la vida fa un acte de reconciliació amb l’existència que lluny de quedar-se exclusivament amb els moments joiosos inclou també els més dolorosos, Delbono va pensar en posar-li a la proposta el títol de “The Joyfyl Death”. Però finalment, va optar per aquesta “joia” a seques, entesa com quelcom situat més enllà de l’alegria. Entesa com un procés que inclou alhora el dolor , la foscor i la tristesa infinita: que integra tots aquests sentiments , i els remou de forma cíclica.
El cert és que quan Delbono preparava l’espectacle, encara no calculava que aviat hauria d’afegir-li a la “gioia” una nova tristesa : la tristesa provocada per la mort de Bobò. Delbono se l’havia trobat feia dècades tancat a una institució psiquiàtrica . I des de llavors, el sordmut i analfabet Bobò amb el qual havia trobat la forma de mantenir una molt estreta comunicació malgrat l’abisme comunicatiu que aparentment l’envoltava , havia format part de totes les seves creacions escèniques. Ara, el company inseparable ja no hi és. Però alhora, es fa del tot present al llarg d’aquest muntatge que també en aquest sentit ha acabat visualitzant tota la significació que Delbono li volia donar a la paraula “gioia”. També aquesta mort, forma part del cicle que encadena el rampell d’alegria amb una nova aparició del fantasma depressiu que ho devora tot .
Bobò ja no hi és. Però el circ emocional de Delbono segueix estant habitat per altres companys de viatge que també en saben molt de marginació, de fragilitat, d’exclusió. I que amb la seva aparença d’artistes amb un lloc assegurat a la gran desfilada dels perdedors que han sabut fer de la seva condició un espai d’acollida , es converteixen d’alguna manera en figurants de l’univers Delbono. La seva presència trencadissa , la seva fràgil coreografia , el seu silenci escènic, accentua encara més el seu caràcter de nàufrags a la deriva que han trobat refugi a la barca de Delbono, mentre ell mateix lluita tota l’estona per mantenir-ne la flotació emocional. I el cas és que en un moment donat, Delbono omple també l’escenari amb fràgils vaixells de paper, mentre evoca aquesta altra ambigua “gioia” d’un mar com ara el Mediterrani, tan bell contemplat a certa distància, tan ple de cadàvers llençats des d’una pastera, si t’apropes una mica més al fons marí.
També aquest fons cadavèric , i també aquestes muntanyes de roba i més roba que s’acumula a l’escenari amb quelcom de deixalla a l’espera que algú sense sostre els hi torni a atorgar la dignitat perduda, ens parlen del dolor dels perdedors. I evidentment, aquests perdedors, a diferència de l’home evocat per Delbono a les paraules a les quals em referia abans, senten el dolor de qui no té res o ho ha perdut tot. Però tampoc es tracta de posar-se en pla germànic ( Pippo inclou una bona anècdota en aquest sentit al seu muntatge) i donar-li explicacions a tot. Al llarg de l’encadenat d’imatges i paraules que ens proposa el creador, no hi cap el raciocini pautat, aquell imperi de la lògica del qual renega Pippo tot just a l’inici d’aquesta joia que acaba omplint-ho tot de flors i més flors. També les flors, són una bona metàfora de la “gioia” i serveixen alhora per donar-li una nota de color a un enterrament, expressar un sentiment amorós i/o passional, o guarnir un paisatge.
Tot i així, la desfilada que ens proposa Delbono, té els seus límits. Els límits marcats per un concepte estètic i conceptual que el creador ve explorant en cadascuna de les seves propostes fent us d’un llenguatge i uns recursos similars, potser necessitats d’una certa sacsejada. Els límits marcats per una successió d’imatges que de vegades aconsegueixen crear el buscat impacte emocional, però de vegades semblen perdre’s un xic en la repetició . Uns límits que – això sí- en cap cas ens fan oblidar que som davant un univers escènic singular , construït per un creador que enlloc de sublimar els propis fantasmes, ha optat amb talent per atorgar-los forma física.
