La gioia

informació obra



Sinopsi:

Amb l’estètica i la màgia del circ, Pippo Delbono —un dels artistes italians amb un univers creatiu més personal— ha creat un espectacle dedicat a la joia, un sentiment encara més profund que l’alegria. Un muntatge per tornar als orígens del seu teatre, per explicar la història de la seva companyia, i un homenatge a un dels seus intèrprets més carismàtics: Bobò, sordmut, analfabet i protagonista de les seves produccions durant més de 20 anys, fins al seu decés recent. Un viatge calidoscòpic pels sentiments més extrems: l’angoixa, el dolor, la felicitat, l’entusiasme. Un autèntic ritual en les arrels del teatre. 

Crítica: La gioia

05/09/2024

Un 'loop' de dolor i alegria

per Imma Fernández

El dolor passa. La por passa. La tristesa passa. I l'alegria? L'alegria arribarà i després passarà també. I tornaran de nou la tristesa, la por, una altra vegada l'alegria... Fins que tot desaparegui". La vida és un 'loop' i cal transitar pel dolor per a arribar a la 'gioia', ens diu Pippo Delbono, que ha preferit titular la seva peça amb el sentiment més lluminós, encara que podria haver triat la tristesa, el dolor o la bogeria, llocs als quals també ens trasllada amb un micròfon i de la seva singular família artística. El director italià ens proposa un viatge cap al buit de l'ànima que ell i tots hem sofert. Ens fa de guia, d'oficiant d'una cerimònia que de manera fragmentària ens acosta a la llum i a les tenebres. És un viatge sincer i honest, encara que a vegades resulti massa llarg i desmanegat.

Amb la seva imponent figura –encara que camina ja ranquejant de salut– i veu encisadora, va i ve de l'escenari a un seient en la platea carregant amb els folis i el micròfon. Camina i parla pausat, i en el seu discurs reflexiona sobre la subtil frontera entre la bogeria i el seny. Aquí entra en escena la seva 'troupe', desfilant entre llums estroboscòpiques, disfressats com en una parada dels monstres o una pel·lícula de Tim Burton. Ells són els 'bojos': 'outsiders' que ha anat rescatant dels carrers, d'un manicomi, refugiats, un antic alumne de la seva mare amb síndrome de Down... Ara formen part de la seva companyia i de la seva família. Se'ls veu feliços al seu costat, després d'anys i vides en els marges. És la felicitat dels qui, per la seva diferència, podríem titllar equivocadament d'infeliços. Alegres tal vegada per la seva inconsciència de la realitat. Potser l'única via de salvació és la de lliurar-se a la bogeria, suggereix Delbono.

El recurs del micròfon en mà i el ritme pausat provoca cert distanciament i és fàcil que alguns espectadors desconnectin davant la falta de teatralitat, però hi ha moments emotius impagables. En els passatges llegits, amb alguns salts inconnexos, s'inclouen poemes, reflexions, anècdotes... També hi ha música i belles imatges plàstiques, com quan un dels artistes cobreix l'escenari de vaixells de paper, la metàfora dels nàufrags del Mediterrani.

L'espectacle és també un homenatge a Bobò, sord i analfabet, mort en el 2019. Va ser l'ànima, el gest i la gran estrella del teatre de Delbono des que el rescatés en 1995 d'un frenopàtic on va passar més de quatre dècades, reclòs en la seva presó de silenci i incomprensió. El director li va donar un lloc en el món i ell a canvi, amb la seva tendresa i innocència, li va ensenyar el sentit profund de la vida, de l'alegria i, per què no, del teatre. La humanitat que encarnava Bobò és l'eix del seu treball.

El dolor de la pèrdua del gran amic es traspassa a la platea que escolta commoguda, anècdotes de la seva vida i la seva veu; sons inintel·ligibles, com els d'un bebè, que travessen l'ànima. Va poder participar en el 2018 en 'Gioia', en dues escenes, i ara se li recorda i tornem al 'loop'. Del dolor i la tristesa passem al profund goig que ens porta la preciosa i primaveral estampa final: un munt de flors que ens retornen la llum i la felicitat. Com diu Delbono, les flors són molt belles encara que es marceixen aviat. Però cal quedar-se amb l'esperançador missatge: cal agafar-se a l'alegria salvadora. Encara que precedeixi a la tristesa, sempre arriba.