Alba Sarraute s’endinsa un altre cop dins el tràgic món de William Shakespeare. Aquest cop recrea la història de Macbeth amb sis clowns més en un difícil equilibri entre la foscor intrínseca de la peça, l’humor poca-solta dels pallassos i els diferents equilibrismes dels artistes. El que més es ressent és la història. Si Macbeth per si sola ja té una estructura complexa, presentant molts personatges i teixint diferents relacions entre aquests, reduir l’essència de la tragèdia a un espectacle clown, és una missió complicada. Però la Desdèmona, la Sarraute se’n va sortir amb nota.
Macbeth té dos personatges icònics: el mateix general escocès i la seva dona. Però en aquesta adaptació sols es dona veu i caracterització al general. Lady Macbeth si bé es presenta amb una cançó, no té cap línia de text que ens aprofundeixi en l’estat de follia de la manipuladora dona. Tot ho entenem a través del que diu el seu marit clown. Per altra banda, la mateixa Alba Sarraute , vestida de corb negre , exerceix de bruixa i narradora omniscient. La resta de personatges, no tots, són comparses del circ mental que viu l’ambiciós clown Macbeth. Val a dir que la interpretació de Tomeu Amer és molt bona. No sols és un bon pallasso, sinó que crea una espècie de Macbeth follet que juga amb el seu destí i amb els dels altres personatges, mentre fan els seus equilibrismes.
L’obra sembla un musical, ja que conté dues o tres cançons enregistrades que acompanyen l’aparició d’alguns dels seus personatges i profunditzen en els sentiments de culpa i de follia del protagonista. La música també s’escolta a través del saxo (quatre acords de “Smile” de Nat King Cole) o d’un tambor. Però la posada en escena excel·leix gràcies a un disseny de vestuari de Rosa Solé que tant recrea corbs i altres animals fantasmagòrics, com pijames més circenses o vestits de gala, de gran pompositat, amb braços tubulars. L’escenari, una caixa amb cortines, en forma de rombe en la qual s’aniran desenvolupant les intrigues de palau, però gran part del moviment escènic es farà a peu pla, davant d’aquest escenari (i fins i tot, jugant amb el públic, entre les grades).
Tanmateix, trobo a faltar una mica més de risc amb els números de circ, les figures, els equilibrismes... tot plegat queda com en segon pla. Cal dir, però que la mort de Lady Macbeth, amb els equilibrismes i les giragonses en escala és d’una gran bellesa. En canvi, l’epíleg final de l’Alba Sarraute, que trenca la quarta paret, resulta ser un afegitó reiteratiu.
