Set artistes de circ i una cantant en directe assumeixen el repte de fusionar la dramatúrgia d’un dels drames més foscos de Shakespeare amb les tècniques del circ i el clown contemporani.
Alba Sarraute, una de les artistes de circ més conegudes del país, va començar a pensar, ja fa uns anys, com podrien explicar-se les creacions més famoses de l’escena contemporània, aquells retrats de les passions i els vicis humans que firmava Shakespeare, en clau femenina i fent servir les tècniques del clown actual. Així va néixer una Desdèmona que explicava, des d’un altre punt de vista i d’una manera diferent, l’Otelo del bard anglès. Ara, Sarraute pren, entre les seves mans de dona i de pallassa, una de les més fosques, Macbeth, un retrat de l’ambició sense mesura, i la transforma en una altra cosa que no hauríem imaginat, tot fent servir la dramatúrgia de l’obra. Aquí, la protagonista és la Innominable del títol, una dona que pateix bogeria i depressió, esposa d’un Macbeth turmentat constantment pels seus dubtes. Utilitzant elements visuals i llenguatges multidisciplinaris, el muntatge ens parla sobre assumptes com la violència, la salut mental i la migració. Tot, amb l’aspecte oníric i surrealista propi dels somnis. Aquí, Lady Macbeth i el seu marit no són personatges històrics o literaris sinó simbòlics i viuen no una “tragèdia escocesa”, com passa a l’original, sinó una “tragèdia mediterrània” que té molt a veure amb el drama de les migracions; d’aquí que l’ONG Open Arms s’hagi implicat en un projecte escènic que té la voluntat de generar un impacte visual i sensorial significatiu en l’audiència i en el context cultural i artístic.
Alba Sarraute digereix Shakespeare plasmant allò que li preocupa. Si l'abstracció de la dansa permet fer metàfora en les òperes, com les cançons que projectaven les emocions dels musicals de fa una dècada, ella esprem la idea de la paraula fins que el vers de la tragèdia esdevé una idea que l'obliga a convertir en acrobàcia i en el relat dramatúrgic que li interessa. De Macbeth la va atrapar la veu d'"el bonic és lleig i el lleig és bonic". Ho diu la tragèdia en què unes bruixes vaticinen el futur al protagonista o, en certa manera, li indueixen a què assassini per guanyar-se la corona. Per a ella, el Mediterrani respon a aquesta accepció antagònica. És bonic per la calma i la frescor que dóna tot contemplant-la. Però és lleig perquè s'ha convertit en una frontera infranquejable en la qual molts migrants moren sense arribar a Occident.
El problema d'aquesta producció és que les oportunes metàfores no queden prou ben enteses pels espectadors. A Desdèmona, la lectura final queia com una clatellada, era un epíleg que girava el to de comèdia anterior. Ara, hi ha un constant aire de farsa amb uns artistes que vesteixen de clowns, però sense un caràcter que els hi correspongui. Sí que funciona, de nou, Tomeu Amer amb un Macbeth histriònic. Sí que es pot intuir la transformació de les bruixes en tres moments de Lady Macbeth. I una Hècate que plana com a manipuladora, tot cantant. Sarraute és el corb que tot ho observa, però que ningú es preocupa d'escoltar a l'escena. També és preciós el vestuari, d'alts barrets i barroc en els detalls de la costura. Però, tot i la intenció dels intèrprets, falta treball de pallasso (sigui Carablanca o sigui august o excèntric en bona part del repartiment). I sense haver lligat la maionesa és complicat posar-la a servir.
Sarraute deia en una entrevista a El Punt Avui que les acrobàcies generen una emocions, com la música. I que, per tant, cal triar cada exercici en qualitat de cada escena. La veritat és que en aquesta posada en escena hi ha una insistència a l'ús de les escales acrobàtiques, en múltiples situacions. Hi ha alguna acrobàcia de terra (que li va molt bé en el to de narradora-corb) i també per a mostrar la relació de Banquo i el seu fill. Però, no se li pot veure quina translació pot tenir amb la tragèdia mediterrània que planteja. Potser hauria estat bé haver donat aquest to com a epíleg, en què ara, el que dona és un desig, tot fent que la corona caigui com qui exalça la república dels ciutadans honestos.
Lamentablement, aquest castell de sorra ha pujat tort. Redreçar-lo és complicat, tot i que tingui bones idees com a fonaments, i uns finestrals exuberants (el vestuari i la música, principalment). Fa la sensació que els manobres han treballat amb generositat, però sense unes ordres clares que l'ajudin a executar amb precisió. És allò que diu Sarraute en l'entrevista: perquè una peça guanyi consistència, calen fer una vintena de funcions amb públic. I dimecres, era l'estrena oficial, amb només dos passis previs (a Olot i Tarragona). Té les funcions de Tàrrega per revisar-ho i aconseguir ensenyar les ferides dels poderosos (que són el motiu principal per a justificar la seva maldat, com ja s'insinuava al Ricard III de Parking shakespeare o, encarfa que involuntàriament, a Frank).
