Pau Carrió afronta el seu quart Shakespeare amb algunes idees interessants, d'entrada. Diu el director que el personatge es mou per ambició al principi, però que en realitat el que pesa en les decisions del nou rei és la por: Sap que la traïció aguaita a cada cantonada. Per a Carrió, la por del privilegiat Macbeth és similar a la d'Europa que tem per perdre les seves victòries socials (democràcia, sanitat i ensenyament públic i de qualitat, dret a l'habitatge...) La immigració és una amenaça major que el bosc de Birnam. Situant l'acció en el període convuls d'entreguerres europees sembla reforçar aquesta voluntat de construir una societat més honesta a partir del clam i llibertat, en el nou regnat de Malcolm, fill de l'assassinat Duncan. El problema és que la peça només atrapa puntualment l'emoció de l'espectador. El bon fer d'Ernest Villegas mostra com el dubte i la por el corromp per dins. Però no traspassa la responsabilitat europea de saber ser generosos i acollidors com ho va ser Duncan i pretén restablir Malcolm.
Aquest cop, l'espai immens li va a la contra. No s'entén per què s'ha reduït tant l'espai del públic, si no és per la por a deixar massa butaques buides. Si a Crim i càstig, el trasllat del públic complia un efecte de desorientació i la buidor s'omplia amb deliris coreogràfics preciosos, ara, només es pot justificar per una monumentalitat escènica. I, això, tot i la seva espectacularitat, distancia la tragèdia de la lectura contemporània. El Macbeth de Pau Carrió hauria de projectar la por de Macbeth a la platea, a sumar-se al discurs egoista i pervers de l'extrema dreta per descobrir l'error. Però, potser per por que la proposta fos titllada de reaccionària, ha optat per una intensa representació. És correcta, no decep en les interpretacions, però obvia commoure i pertorbar l'audiència. Els altres Shakepeares de Carrió es van representar al Lliure de Gràcia Victòria d'Enric V i Hamlet i Nit de reis, sempre amb un pes notable de la Kompanyia del Lliure. En aquesta producció, continua Pol López, Joan Amargós i Júlia Truyol, que ara interpreten papers subsidiaris de la trama.
Carrió ha jugat amb el blanc i negre de les fotografies històriques, com si no hi hagués els grisos que banyaven el dubte de Hamlet. Estèticament, és contundent (la sang es veu negra com el petroli). Però l'allunya de la identificació. L'adaptació prima el vers de Macbeth i descentra Lady Macbeth (una Laia Marull ben diferent de la complexa interpretació vulnerable a El pes d'un cos; ara recorda per moments a la representació solvent que ens té acostumats Emma Vilarasau). En el blanc i negre hi ha la temptació de vestir les bruixes d'infermeres-monges. Un punt de provocació? La història és de qui l'escriu. I si abans les remeieres eren temudes i sentenciades per l'Església, ara és l'estament religiós el que genera desconfiança. Més enllà d'aquesta anècdota, el desdoblament dels papers femenins és continu i genera una certa desorientació a l'espectador (Truyol, Alba Pujol i Mar Ulldemolins són monges-bruixes i alhora membres de la Cort). Carrió decideix que sigui la curiositat de saber el futur el que castiga Hamlet (i, en certa manera, Banquo). El desig es confon en el destí i en aquesta mala interpretació rau el pes de la tragèdia. Macbeth se sent, fins i tot, maleït per les benediccions del primer acte de les bruixes.
L'adaptació i direcció de Carrió només és benèvola en el paper del porter embriagat (Pepo Blasco) per servir un dels instants brillantment divertits i patètics del servei, que llegeix el dia a dia de la Cort amb la insolència del qui no té on caure mort. Concedeix un ball fantasmagòric a Fleanci (fill de Banquo que sap que regnarà Escòcia, interpretat per Mar Soler), en la segona visita de Macbeth a les seves bruixes, ja pres per la desconfiança absoluta. I converteix la lluita final enmig d'una pluja de notes al piano amarga i concloent que interpreta Malcolm (Joan Amargós). La resta és cendra.
