Macbeth, coneguda com l'obra escocesa de Shakespeare, ha tornat al Teatre Lliure. En aquesta ocasió la protagonitza un convincent Ernest Villegas, sota la direcció de Pau Carrió. La tragèdia del poder per definició, representada per primera vegada l'any 1606, s'uniforma ‒per obra i gràcia de la figurinista Sílvia Delagneau‒ amb un vestuari declaradament inspirat en la Primera Guerra Mundial ‒i potser també en la Segona‒ per parlar de la por que, com un fantasma, recorre Europa. La roda del Gran Mecanisme ‒com anomenava Jan Kott el cicle d'accions i comportaments que es repeteix inexorablement als drames i tragèdies del bard anglès‒ exigeix víctimes i els acabarà esclafant a tots. El mal és just, i és justa la maldat ‒“fair is foul and foul is fair”‒, diuen unes bruixes amb un marcat gust per l'antítesi. Perdre i guanyar són les dues cares de la mateixa moneda. Gira embogida la filosa de les parques.
Les grans dimensions de l'espai escènic ideat per Sebastià Brosa ‒caracteritzat, en alguns dels seus elements, per una certa factura artesanal‒ fan que els personatges, infaustos ordidors, semblin figures d'un retaule submergit en la foscor. La monumental il·luminació ‒encanteri formal‒ de Raimon Rius atorga una qualitat pictòrica al conjunt, tenyit d'ominositat i aires sinistres. La majoria d'escenes transcorren de nit o a la llum pàl·lida de l'alba. A l'acte primer, Macbeth demana que les estrelles apaguin el seu foc, a fi d'ocultar els desitjos i maquinacions més infames; en el segon, Ross ‒Marc Rodríguez‒ afirma que el dia està tan avergonyit que amortalla amb tenebres el rostre de la terra. Lady Macbeth ‒una expressiva i enèrgica Laia Marull, sobretot al principi, quan s'omple d'una alegria irrefrenable pels bens futurs‒ demana que la nit sigui més fosca que l'infern. El tirà veurà com una llum encegadora traeix o desemmascara la seva ambició, avantsala de la follia; també serà una llàntia acusadora la que deixi al descobert l'embogiment somnàmbul de la seva esposa a l'inici del darrer acte.
Les monges-infermeres ‒Alba Pujol, Júlia Truyol i Mar Ulldemolins‒ esdevenen bruixes o “oracles incomplets” sense canviar d'hàbit. Enfilades com aus de mal averany en un arbre totèmic, es desfan en “salutacions profètiques” i s'esvaeixen difuminades entre l'espessor de la boira. Macbeth, esperonat per aquesta “instigació sobrenatural” ‒molt ben recreada per l'espai sonor d'Igor Pinto, especialment en l'escena de l'aquelarre, amb efectes de navalla o tisorada que tallen l'aire‒, se sentirà temptat de coronar-se rei d'Escòcia. Un cop traspassat el primer llindar ‒l'assassinat de Duncan, un Pep Cruz colgat de condecoracions‒, no podrà sinó continuar matant. El castell-sanatori s'omple d'una sèrie de de llits embolcallats en tuls que tant aviat reposen sobre el terra com resten suspesos sobre els personatges; segons com, també poden fer pensar en les làpides del cementiri en què Macbeth està convertint el regne. El desassossec creix fora mida, atrapant el tirà en un temps amb textures de malson, on els morts campen lliurement.
La proposta de Carrió pretén ser una mena d'estudi escènic sobre la por. Ara bé, malgrat la vehement i remarcable composició de Villegas, al conjunt li falta capacitat de generar autèntica commoció. El format imposa un distanciament que dificulta la identificació, i hi ha certs desajustos de to entre l'elenc. Els catorze intèrprets són de primeríssim nivell, però, sobretot en els dos darrers actes, alguns treballs queden una mica deslluïts. En positiu, destacaria la manera com Xavier Ricart transmet l'aplom o fermesa moral de Banquo ‒“la força insubornable del seu temperament”‒, així com la gràcia infal·lible amb què Pepo Blasco es fa seu el porter borratxo que creu estar custodiant l'entrada de l'infern. Aquest actor, no ho oblidem, va formar part del Macbett de Ionesco dirigit per Ramon Simó (TNC, 2022), una obra que, per la seva condició de farsa tràgica, potser ofereix més marge d'actualització i diàleg amb el nostre temps.
Crítica publicada a Núvol el 21 de febrer de 2024
