Pau Carrió retorna a Shakespeare. Aquesta vegada, dirigeix la història maleïda del general Macbeth que, enlluernat per una trobada amb tres éssers malignes, entra en una espiral d’ambició i de destrucció tràgica. Maquinació, poder i tragèdia.
Un nit, Macbeth i Banquo, generals al servei del rei Duncan d’Escòcia, es troben tres bruixes que profetitzen a Macbeth es convertirà en guàrdia personal de Glamis i Cawdor i acabarà sent rei, i a Banquo, que engendrarà reis. Poc després, Macbeth descobreix que efectivament ha estat nomenat guàrdia de Cawdor, una revelació que el fa creure en la resta de la profecia. Quan el rei Duncan aprofita aquest fet per honrar Macbeth visitant-lo al castell de Dunsinane, tant ell com la seva dona s’adonen que ha arribat el moment de dur a terme un pla per matar-lo i assolir així el poder pel qual està, segons sembla, predestinat. Però el destí i els encanteris tenen les seves pròpies lleis.
En els últims anys hem tingut poques oportunitats de veure repartiments tan nombrosos i complets. Ara mateix Els Watson al TNC el componen gairebé vint intèrprets. Al Macbeth del Lliure estrenat dimecres n’hi ha 14, també d’un nivell majúscul. L’ocasió s’ho mereix. Amb o sense el permís de Hamlet, la tragèdia del rei escocès es troba entre el més apassionant que va escriure Shakespeare, un compendi d’ambició i maldat sense parió, però també un exercici de passions extremes difícil de domar.
La posada en escena de Pau Carrió recull tota la violència i el bel·licisme de l’original. [...] Fins la sang que corre abundant és negra per emmetzinar qualsevol indici d’esperança en l’anunciat descens als inferns.
Els espectadors que no estiguin massa saturats amb tant Macbeth com ens dona el teatre i el cine dels últims anys gaudiran la versió, perquè no escatima en subtrames ni evapora secundaris [...] Els intents d’articular cançons i les aparicions de les bruixes contrasten també amb un minimalisme auster que és la principal troballa, però també una trampa estètica que deixa poc encaix a les idees més oníriques.
L’os més difícil de rosegar se l’emporten els protagonistes. Laia Marull comença molt amunt amb Lady Macbeth, de més a menys, la seva energia es va apagant durant la seva caiguda en la bogeria. A l’extrem contrari, el Macbeth d’Ernest Villegas, que després de la profecia del seu regnat surt disparat en un remolí de potència interpretativa que creix aclaparadora i deixa poc espai als matisos.
Sabem que és complex sorprendre’ns amb un Macbeth, i del nou muntatge de Pau Carrió recordarem la preciosista il·luminació de Raimon Rius, tot un desplegament de recursos tenebrosos. Una mica reiterades les solucions escenogràfiques de Sebastià Brosa, si bé resulta impactant l’escena del bosc que és tan complicada de materialitzar. Però sobretot val la pena passar pel Lliure per disfrutar d’aquest gran repartiment de primeres espases que difícilment es tornarà a repetir.
LLEGEIX LA CRÍTICA SENCERA A 'EL PERIÓDICO DE CATALUNYA'