Victòria d'Enric V

Teatre

informació obra


Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Teatre Lliure
Adaptació:
Pau Carrió
Direcció:
Pau Carrió
Autoria:
W. Shakespeare
Intèrprets:
Pep Ambrós, Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, Pau Carrió, Pol López, Albert Prat, Mima Riera, Maria Rodríguez, David Verdaguer
Interpretació musical:
Arnau Vallvé
Vestuari:
Sebastià Brosa, Raquel Bonillo
Il·luminació:
Raimon Rius
Composició musical:
Arnau Vallvé
Assesoria de moviment:
Anna Rubirola
Sinopsi:

Un Shakespeare de joventut on la música i la paraula conviden l’espectador a preguntar-se sobre les victòries i el preu que paguem per elles.

Alguns dels joves talents de l’escena barcelonina parteixen d’un clàssic per reflexionar sobre el valor de la victòria. El director, dramaturg i músic Pau Carrió ha reclutat La Kompanyia Lliure per representar Enric V seguint el personatge des dels seus primers passos a Enric IV. Ens explica la història d’Enric, un príncep jove, allunyat de la cort i amb companys de reputació dubtosa, de qui ningú no espera gran cosa com a futur rei. Un cop coronat, estimulat per l’Església, decideix emprendre una guerra contra França. Tot i els pronòstics, guanya la guerra i és considerat un heroi. Però què en treu, de la victòria? L’èpica de la guerra, la derrota i el triomf inunda la nostra educació, l’oci, l’economia, la política i la vida pública. Per què ens atrau tant vèncer? Val la pena viure per guanyar? La victòria és un bon objectiu comú? Ens hem de construir a nosaltres mateixos a partir de la victòria sobre els altres? Tot això s’ho pregunten els actors i el director en un muntatge on la música, instrumental i cantada, dialoga amb la paraula. Els espectadors seran partícips de la història i podran valorar què hi perdem i què hi guanyem en el camí recorregut.

Crítica: Victòria d'Enric V

02/10/2014

Shakespeare èpic, pròxim, magnètic i sense perdre la potència de la paraula

per Jordi Bordes

Pau Carrió ha fet una proposta molt interessant d'un text que, potser, no ho és tant. Enric V, com a heroi que és, deixa poques ombres per a les contradiccions del seu personatge. Tot i així, la interpretació que en fa Pol López és molt àmplia, ja que la peça va tensant el personatge pel seu vessant més festiu i popular i per la seva grandiloqüència de monarca responsable. El joc de presentar l'escena despullada, com faria Shakespeare al The Globe, juga molt a favor. I també la incorporació musical (i l'apunt coreogràfic) per aconseguir que la lluita ressoni al cap de l'espectador com una superproducció quan, en realitat, tot es mostra amb un contrallum i cossos patinant sobre un linòleum humit. L'obligació de doblar de personatges permet que cada actor defensi rols ben diferents, cosa que és bonica de veure com a espectador i interessant d'ensenyar per a un repartiment com aquest format per la Kompanyia del Lliure. Laura Aubert té, per exemple, un díptic preciós. La paraula de Shakespeare no perd intensitat amb unes interpretacions més properes que si tot sonés ampul·lós. El joc funciona per la seva simplicitat i honestedat. El públic és, per moments, l'exèrcit a qui arenga per a una derrota digna o una victòria històrica. 

Trivial