Un Shakespeare de joventut on la música i la paraula conviden l’espectador a preguntar-se sobre les victòries i el preu que paguem per elles.
Alguns dels joves talents de l’escena barcelonina parteixen d’un clàssic per reflexionar sobre el valor de la victòria. El director, dramaturg i músic Pau Carrió ha reclutat La Kompanyia Lliure per representar Enric V seguint el personatge des dels seus primers passos a Enric IV. Ens explica la història d’Enric, un príncep jove, allunyat de la cort i amb companys de reputació dubtosa, de qui ningú no espera gran cosa com a futur rei. Un cop coronat, estimulat per l’Església, decideix emprendre una guerra contra França. Tot i els pronòstics, guanya la guerra i és considerat un heroi. Però què en treu, de la victòria? L’èpica de la guerra, la derrota i el triomf inunda la nostra educació, l’oci, l’economia, la política i la vida pública. Per què ens atrau tant vèncer? Val la pena viure per guanyar? La victòria és un bon objectiu comú? Ens hem de construir a nosaltres mateixos a partir de la victòria sobre els altres? Tot això s’ho pregunten els actors i el director en un muntatge on la música, instrumental i cantada, dialoga amb la paraula. Els espectadors seran partícips de la història i podran valorar què hi perdem i què hi guanyem en el camí recorregut.
La nova Kompanyia del Teatre Lliure s'enfronta ara a un gran clàssic: Enric V; pot ser, de les recreacions shakespearianes de la història
d'Anglaterra, la que ha gaudit de més èxit en l'escena contemporània. Però Pau
Carrió -que signa versió i direcció- ha volgut, d'alguna manera, bastir el
personatge amb escenes de la segona part d'Enric
IV. Es tracta d'aquelles escenes en que ens mostren un jove príncep Enric
desvergonyit i pocasolta, company d'una soldadesca gens noble i més atent a
gaudir dels plaers de la vida que no pas als assumptes d'Estat. Un bon contrast
amb la figura del valent i astut Enric V
que portarà les seves tropes a una gran victòria i acabarà per ser el primer en
la successió al tro de França. Carrió i La
Kompanyia Lliure ens ofereixen un muntatge auster i essencial amb una
estètica força estripada i efectista. El millor d'aquest espectacle es troba en
el diàleg que s'estableix entre la música creada per Arnau Vallvé i
interpretada en directe pel seu propi autor, el director -alhora intèrpret del
cor- i altres membres de l'elenc. També és remarcable el moviment escènic coral
(Anna Rubiola) que té en la recreació de la batalla d'Agincourt el seu moment
culminant: una contundent coreografia de cossos amarats de suor i sang aixafats
contra un terra també xop. Hi ha també un gran final: la pregunta del rei Enric
sobre el resultat de la batalla; a partir d'aquest moment, la resta és, en aquest muntatge, epíleg.
Caldria polir la dicció, el to i modular el volum d'alguns intèrprets -inclòs
el propi rei, Pol López- als que el verb shakespearià sembla anar-los-hi una
mica gran.