Victòria d'Enric V

Teatre

informació obra


Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Teatre Lliure
Adaptació:
Pau Carrió
Direcció:
Pau Carrió
Autoria:
W. Shakespeare
Intèrprets:
Pep Ambrós, Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, Pau Carrió, Pol López, Albert Prat, Mima Riera, Maria Rodríguez, David Verdaguer
Interpretació musical:
Arnau Vallvé
Vestuari:
Sebastià Brosa, Raquel Bonillo
Il·luminació:
Raimon Rius
Composició musical:
Arnau Vallvé
Assesoria de moviment:
Anna Rubirola
Sinopsi:

Un Shakespeare de joventut on la música i la paraula conviden l’espectador a preguntar-se sobre les victòries i el preu que paguem per elles.

Alguns dels joves talents de l’escena barcelonina parteixen d’un clàssic per reflexionar sobre el valor de la victòria. El director, dramaturg i músic Pau Carrió ha reclutat La Kompanyia Lliure per representar Enric V seguint el personatge des dels seus primers passos a Enric IV. Ens explica la història d’Enric, un príncep jove, allunyat de la cort i amb companys de reputació dubtosa, de qui ningú no espera gran cosa com a futur rei. Un cop coronat, estimulat per l’Església, decideix emprendre una guerra contra França. Tot i els pronòstics, guanya la guerra i és considerat un heroi. Però què en treu, de la victòria? L’èpica de la guerra, la derrota i el triomf inunda la nostra educació, l’oci, l’economia, la política i la vida pública. Per què ens atrau tant vèncer? Val la pena viure per guanyar? La victòria és un bon objectiu comú? Ens hem de construir a nosaltres mateixos a partir de la victòria sobre els altres? Tot això s’ho pregunten els actors i el director en un muntatge on la música, instrumental i cantada, dialoga amb la paraula. Els espectadors seran partícips de la història i podran valorar què hi perdem i què hi guanyem en el camí recorregut.

Crítica: Victòria d'Enric V

12/07/2014

Un jove i enèrgic Enric V

per Iolanda G. Madariaga

La nova Kompanyia del Teatre Lliure s'enfronta ara a un gran clàssic: Enric V; pot ser, de les recreacions shakespearianes de la història d'Anglaterra, la que ha gaudit de més èxit en l'escena contemporània. Però Pau Carrió -que signa versió i direcció- ha volgut, d'alguna manera, bastir el personatge amb escenes de la segona part d'Enric IV. Es tracta d'aquelles escenes en que ens mostren un jove príncep Enric desvergonyit i pocasolta, company d'una soldadesca gens noble i més atent a gaudir dels plaers de la vida que no pas als assumptes d'Estat. Un bon contrast amb la figura del valent i astut Enric V que portarà les seves tropes a una gran victòria i acabarà per ser el primer en la successió al tro de França. Carrió i La Kompanyia Lliure ens ofereixen un muntatge auster i essencial amb una estètica força estripada i efectista. El millor d'aquest espectacle es troba en el diàleg que s'estableix entre la música creada per Arnau Vallvé i interpretada en directe pel seu propi autor, el director -alhora intèrpret del cor- i altres membres de l'elenc. També és remarcable el moviment escènic coral (Anna Rubiola) que té en la recreació de la batalla d'Agincourt el seu moment culminant: una contundent coreografia de cossos amarats de suor i sang aixafats contra un terra també xop. Hi ha també un gran final: la pregunta del rei Enric sobre el resultat de la batalla; a partir d'aquest moment, la resta és, en aquest muntatge, epíleg. Caldria polir la dicció, el to i modular el volum d'alguns intèrprets -inclòs el propi rei, Pol López- als que el verb shakespearià sembla anar-los-hi una mica gran.

Trivial