Victòria d'Enric V

Teatre

informació obra


Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Teatre Lliure
Adaptació:
Pau Carrió
Direcció:
Pau Carrió
Autoria:
W. Shakespeare
Intèrprets:
Pep Ambrós, Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, Pau Carrió, Pol López, Albert Prat, Mima Riera, Maria Rodríguez, David Verdaguer
Interpretació musical:
Arnau Vallvé
Vestuari:
Sebastià Brosa, Raquel Bonillo
Il·luminació:
Raimon Rius
Composició musical:
Arnau Vallvé
Assesoria de moviment:
Anna Rubirola
Sinopsi:

Un Shakespeare de joventut on la música i la paraula conviden l’espectador a preguntar-se sobre les victòries i el preu que paguem per elles.

Alguns dels joves talents de l’escena barcelonina parteixen d’un clàssic per reflexionar sobre el valor de la victòria. El director, dramaturg i músic Pau Carrió ha reclutat La Kompanyia Lliure per representar Enric V seguint el personatge des dels seus primers passos a Enric IV. Ens explica la història d’Enric, un príncep jove, allunyat de la cort i amb companys de reputació dubtosa, de qui ningú no espera gran cosa com a futur rei. Un cop coronat, estimulat per l’Església, decideix emprendre una guerra contra França. Tot i els pronòstics, guanya la guerra i és considerat un heroi. Però què en treu, de la victòria? L’èpica de la guerra, la derrota i el triomf inunda la nostra educació, l’oci, l’economia, la política i la vida pública. Per què ens atrau tant vèncer? Val la pena viure per guanyar? La victòria és un bon objectiu comú? Ens hem de construir a nosaltres mateixos a partir de la victòria sobre els altres? Tot això s’ho pregunten els actors i el director en un muntatge on la música, instrumental i cantada, dialoga amb la paraula. Els espectadors seran partícips de la història i podran valorar què hi perdem i què hi guanyem en el camí recorregut.

Crítica: Victòria d'Enric V

02/10/2014

Èpica i aire de llegenda

per Andreu Sotorra

La història d'Enric V és atractiva perquè té una bona part d'èpica i un cert aire de llegenda. Un rei jove, que als catorze anys ja es veu involucrat al capdavant de les forces reials en una de les batalles del regne i que, sense haver fet els trenta, hereta el tron del seu pare dóna per a molt. I si, a més, és poc reconegut pels que l'envolten i perquè té fama de tarambana, de freqüentar males companyies i de ser poc addicte al tron, encara més. (...)

La creació de La Kompanyia Lliure és una de les apostes més profitoses de l'actual etapa i fa la impressió que l'objectiu marcat es consolida definitivament amb aquest muntatge perquè, tot i volent aportar un llenguatge nou, mira també cap a la tradició de les primeres èpoques del Lliure, marcades per l'austeritat, la senzillesa, el rigor i la potència de la força escènica. Hi ha, en tota la Kompanyia un evident grau de maduresa.

Pau Carrió ha fet una versió que ha revestit amb música original —autoria d'Arnau Vallvè, a la bateria, músic del grup Manel, amb algun cop de mà, o de violoncel, de l'acriu Laura Aubert, i algun altre fugaç reforç musical del mateix Pau Carrió i d'Albert Prat— i que ha despullat d'artificis, posant-se ell mateix com a mestre de cerimònies i deixant una sorpresa visual i plàstica per a una de les escenes finals que integra en el muntatge la coreografia de tall contemporani i la interpretació coral indie. Entremig, el text adaptat de la versió de Shakespeare manté la riquesa del llenguatge original, sense absurdes frivolitats, i amb una notable bona dicció, essencial en una obra com aquesta que ha de rebotar sense dificultats cap als espectadors.

L'obra té un protagonista indiscutible, Enric V, interpretat per Pol López —ara ja no és una descoberta—, que té les escenes textuals més importants i que l'actor defensa amb vigor i efectivitat, buscant la seva pròpia personalitat tot i que —bona influència— s'hi detecta en segons quins passatges un subtil registre "Lluís Homar", cosa que evidencia encara més la importància de crear escola, ni que a vegades sigui d'una manera inconscient. (...)

Trivial