Victòria d'Enric V

Teatre

informació obra


Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Teatre Lliure
Adaptació:
Pau Carrió
Direcció:
Pau Carrió
Autoria:
W. Shakespeare
Intèrprets:
Pep Ambrós, Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, Pau Carrió, Pol López, Albert Prat, Mima Riera, Maria Rodríguez, David Verdaguer
Interpretació musical:
Arnau Vallvé
Vestuari:
Sebastià Brosa, Raquel Bonillo
Il·luminació:
Raimon Rius
Composició musical:
Arnau Vallvé
Assesoria de moviment:
Anna Rubirola
Sinopsi:

Un Shakespeare de joventut on la música i la paraula conviden l’espectador a preguntar-se sobre les victòries i el preu que paguem per elles.

Alguns dels joves talents de l’escena barcelonina parteixen d’un clàssic per reflexionar sobre el valor de la victòria. El director, dramaturg i músic Pau Carrió ha reclutat La Kompanyia Lliure per representar Enric V seguint el personatge des dels seus primers passos a Enric IV. Ens explica la història d’Enric, un príncep jove, allunyat de la cort i amb companys de reputació dubtosa, de qui ningú no espera gran cosa com a futur rei. Un cop coronat, estimulat per l’Església, decideix emprendre una guerra contra França. Tot i els pronòstics, guanya la guerra i és considerat un heroi. Però què en treu, de la victòria? L’èpica de la guerra, la derrota i el triomf inunda la nostra educació, l’oci, l’economia, la política i la vida pública. Per què ens atrau tant vèncer? Val la pena viure per guanyar? La victòria és un bon objectiu comú? Ens hem de construir a nosaltres mateixos a partir de la victòria sobre els altres? Tot això s’ho pregunten els actors i el director en un muntatge on la música, instrumental i cantada, dialoga amb la paraula. Els espectadors seran partícips de la història i podran valorar què hi perdem i què hi guanyem en el camí recorregut.

Crítica: Victòria d'Enric V

26/10/2014

A mitja veu

per Francesc Massip

Tallant i recosint algunes peces històriques de Shakespeare, Pau Carrió confegeix un espectacle que de tan sobri es queda a mitja veu, dit sense estridències, gairebé com demanant excuses, on les úniques dissonàncies provenen de David Verdaguer i Albert Prat, dos pinxos que per guanyar protagonisme duen a terme una interpretació desllorigada i baladrera. Per contrast, Pol López juga les seves millors cartes d'intèrpret i construeix un Enric V proper, versemblant, que de tant natural de vegades ni se'l sent. Com qui no vol la cosa, l'actor duu el personatge a la victòria pírrica contra el seu adversari, una Mima Riera necessàriament aspra i turgent en el galdós paper del rei de França, mentre Maria Rodríguez calça un patge carregat de tendresa. Brillant final en una aquàtica coreografia de la batalla d'Agincourt, memorable imatge dels horrors de la guerra.

Trivial