Victòria d'Enric V

informació obra



Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Teatre Lliure
Adaptació:
Pau Carrió
Direcció:
Pau Carrió
Autor:
W. Shakespeare
Intèrprets:
Pep Ambrós, Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, Pau Carrió, Pol López, Albert Prat, Mima Riera, Maria Rodríguez, David Verdaguer
Músics:
Arnau Vallvé
Vestuari:
Sebastià Brosa, Raquel Bonillo
Il·luminació:
Raimon Rius
Composició musical:
Arnau Vallvé
Assesor de moviment:
Anna Rubirola
Sinopsi:

Un Shakespeare de joventut on la música i la paraula conviden l’espectador a preguntar-se sobre les victòries i el preu que paguem per elles.

Alguns dels joves talents de l’escena barcelonina parteixen d’un clàssic per reflexionar sobre el valor de la victòria. El director, dramaturg i músic Pau Carrió ha reclutat La Kompanyia Lliure per representar Enric V seguint el personatge des dels seus primers passos a Enric IV. Ens explica la història d’Enric, un príncep jove, allunyat de la cort i amb companys de reputació dubtosa, de qui ningú no espera gran cosa com a futur rei. Un cop coronat, estimulat per l’Església, decideix emprendre una guerra contra França. Tot i els pronòstics, guanya la guerra i és considerat un heroi. Però què en treu, de la victòria? L’èpica de la guerra, la derrota i el triomf inunda la nostra educació, l’oci, l’economia, la política i la vida pública. Per què ens atrau tant vèncer? Val la pena viure per guanyar? La victòria és un bon objectiu comú? Ens hem de construir a nosaltres mateixos a partir de la victòria sobre els altres? Tot això s’ho pregunten els actors i el director en un muntatge on la música, instrumental i cantada, dialoga amb la paraula. Els espectadors seran partícips de la història i podran valorar què hi perdem i què hi guanyem en el camí recorregut.

Crítica: Victòria d'Enric V

14/10/2014

La jove Kompanya Lliure s'apropa a Shakespeare amb intensitat i entusiasme, tot els desnivells del seu espectacle

per Ramon Oliver

De tots els monarques als quals William Shakespeare va dedicar alguna de les seves obres, sens dubte Enric V és aquell que desperta més fervor popular. El que millor s’adiu a la imatge d’heroi patriòtic que porta la nació cap el triomf, i que ho fa amb el recolzament d’un poble al qual estima, i pel qual és estimat. Això, un cop superats els pecats de joventut que queden apuntats a “Ricard II”, i que porten de bòlit al seu pare a les dues parts de ”Enric IV” , les tres peces que, juntament amb “Enric V”, formen una tetralogia que adquireix tot el seu sentit vista de forma global. Enric V, sense anar més lluny, es va convertir durant la Segona Guerra Mundial en símbol de la lluita del poble britànic contra el nazisme mitjançant la , d’altra banda, estupenda adaptació de l’obra filmada per Laurence Olivier. Però Enric V, pot ser vist també –ho ha començat a ser en aquests darrers temps, i el fantàstic muntatge del text que la cia. Propeller va presentar al Temporada Alta, ja apuntava en aquest sentit- com un guerrer malalt de victòries que reivindica qüestionables drets de propietat territorial per llançar-se de cap a aventures bèl·liques que deixen darrera seu un terrible rastre de sang; un conqueridor que no mostra cap mena de pietat envers l’enemic, i que –això si- posseeix una indubtable capacitat per manipular dialècticament les masses mitjançant discursos incendiaris: el que llença als seus soldats el dia de Sant Crispinià , constitueix una peça mestra d’oratòria engrescadora.

I aquest, és una mica l’Enric V que ens presenta Pau Carrió en un espectacle notable, intens i irregular ( com a mínim, ho era quan es va presentar al Grec aquest estiu) que serveix per comprovar l’empenta que mostra la jove Kompanya Lliure. Una companya que, d’alguna manera, es troba encara en procés de formació , i no està exempta d’irregularitats : a l’estiu, aquests desnivells resultaven especialment evidents en els fragments còmics del muntatge, d’altra banda no tan ajustats com els moments dramàtics i les escenes èpiques de la proposta. I a l’estiu, al mateix Pol López li costava una mica agafar-li el pols a aquest rei que passa com un sospir de freqüentar companyes qüestionables als bordells i tavernes amb pitjor reputació de Londres a seure al tro de la nació, tot i que també la seva interpretació - com l’espectacle sencer- anava agafant força a mesura que el muntatge avança. Carrió, en una operació que a mi em va recordar una mica la que va realitzar de forma magistral  l’Orson Welles de “Campanades a mitjanit”, barreja el text dedicat a Enric V amb escenes extretes dels que Shakespeare li va dedicar a Enric IV, tot i que pel camí se n’oblidi d’un personatge bàsic ( el de Falstaff) a l’hora de parlar de la joventut cràpula del príncep. I crea un muntatge notablement estimulant més enllà dels seus desnivells que assoleix el seu punt àlgid quan arriba el fulgor d’una batalla teatralment molt ben resolta.


Trivial