De tots els monarques als quals William
Shakespeare va dedicar alguna de les seves obres, sens dubte Enric V és aquell
que desperta més fervor popular. El que millor s’adiu a la imatge d’heroi
patriòtic que porta la nació cap el triomf, i que ho fa amb el recolzament d’un
poble al qual estima, i pel qual és estimat. Això, un cop superats els pecats
de joventut que queden apuntats a “Ricard II”, i que porten de bòlit al seu
pare a les dues parts de ”Enric IV” , les tres peces que, juntament amb “Enric
V”, formen una tetralogia que adquireix tot el seu sentit vista de forma
global. Enric V, sense anar més lluny, es va convertir durant la Segona Guerra
Mundial en símbol de la lluita del poble britànic contra el nazisme mitjançant
la , d’altra banda, estupenda adaptació de l’obra filmada per Laurence Olivier.
Però Enric V, pot ser vist també –ho ha començat a ser en aquests darrers
temps, i el fantàstic muntatge del text que la cia. Propeller va presentar al
Temporada Alta, ja apuntava en aquest sentit- com un guerrer malalt de
victòries que reivindica qüestionables drets de propietat territorial per
llançar-se de cap a aventures bèl·liques que deixen darrera seu un terrible
rastre de sang; un conqueridor que no mostra cap mena de pietat envers
l’enemic, i que –això si- posseeix una indubtable capacitat per manipular
dialècticament les masses mitjançant discursos incendiaris: el que llença als
seus soldats el dia de Sant Crispinià , constitueix una peça mestra d’oratòria
engrescadora.
I aquest, és una mica l’Enric V que ens
presenta Pau Carrió en un espectacle notable, intens i irregular ( com a mínim,
ho era quan es va presentar al Grec aquest estiu) que serveix per comprovar
l’empenta que mostra la jove Kompanya Lliure. Una companya que, d’alguna
manera, es troba encara en procés de formació , i no està exempta
d’irregularitats : a l’estiu, aquests desnivells resultaven especialment
evidents en els fragments còmics del muntatge, d’altra banda no tan ajustats
com els moments dramàtics i les escenes èpiques de la proposta. I a l’estiu, al
mateix Pol López li costava una mica agafar-li el pols a aquest rei que passa
com un sospir de freqüentar companyes qüestionables als bordells i tavernes amb
pitjor reputació de Londres a seure al tro de la nació, tot i que també la seva
interpretació - com l’espectacle sencer- anava agafant força a mesura que el
muntatge avança. Carrió, en una operació que a mi em va recordar una mica la
que va realitzar de forma magistral l’Orson
Welles de “Campanades a mitjanit”, barreja el text dedicat a Enric V amb
escenes extretes dels que Shakespeare li va dedicar a Enric IV, tot i que pel
camí se n’oblidi d’un personatge bàsic ( el de Falstaff) a l’hora de parlar de
la joventut cràpula del príncep. I crea un muntatge notablement estimulant més
enllà dels seus desnivells que assoleix el seu punt àlgid quan arriba el fulgor d’una
batalla teatralment molt ben resolta.
