La màgia de Victoria Szpunberg ha permès que, per al públic, el pes d’aquest cos sigui ingràvid. Que el dolor (que hi és i puntualment cava profund) es deixi persuadir per un somni, una fantasia, uns records que transformen aquella tristesa en un cert alliberament. Hi ha una redempció final que es fa tant imprescindible en altres peces amb la fi de la vida com Llibert (de Gemma Brió, 2013), Una gossa en un descampat (de Clàudia Cedó, 2019) o Rita (2019, de Marta Buchaca), per citar tres casos de dramaturgues en què la peça s’inspira en fets traumàtics personals. Hi ha un deliri musical amb Yggy Pop i contínues dissonàncies com ressò d’una veu en un espai buit que acaba abraçant i acompanyant l’espectador en aquesta mena de Via crucis de la protagonista. Laia Marull és un remolí d’emocions i contradiccions, que per sobre de tot projecta una sensibilitat extrema. Supera l’estrès de La llista; aconsegueix abraçar les germanes que la deixen sola més enllà de La dansa de la venjança. És càlida a diferència de la seva fredor d’Hedda Gabler. Marull fa un paper completíssim que conjuga amb tots els ressorts possibles d’aquesta peça calidoscòpica i envolvent.
Olga pateix un veritable malson. Perquè les seves altres dues germanes es despreocupen de la cura del pare. Com a Les tres germanes, de Txèkhov (també hi ha una interessant revisió de Ramon Molins a Érem tres germanes, no puc estar de recomanar-la també), el jou més pesat li correspon a la germana gran, que quasi fa les funcions de mare de les altres dues. L’aparent seguretat que projecta cap a les germanes es transforma en un mar de dubtes i d’una conversa inacabable per evitar invisibilitzar-se davant del sistema de salut i, sobretot, davant de la ineficàcia dels serveis socials, que són freds i sords a les demandes mínimes dels familiars dels pacients. Els discursos sobre l’Estat del Benestar en l’Europa occidental capitalista, cauen com la muralla de Jericó davant de la primera demanda d’auxili. Les ambulàncies triguen a arribar. El servei d’Urgències està col·lapsat i, quan la protagonista es despista resulta que fan la consulta al pare i el decideixen ingressar a planta. La vida personal i laboral s’atura de cop ja no per al pacient (que és una evidència) si no també per al seu entorn, que ha d’improvisar acompanyar-lo en la recuperació teòrica i anar resolent, amb una primigènia inexperiència, cada capítol de dol: dificultats de moviment, de comprensió, de parla, de control d’esfínters... Szpunberg juga puntualment a comparar les tres germanes del pacient amb Txèkhov i també amb El rei Lear. Am,b la diferència que el protagonista de Shakespeare volia repartir el seu territori en tres parts mentre que el d’El pes d’un cos es va desentendre d’herències i ja no li queda gaire res més material amb el que afrontar el final. Potser per això, Olga s’aferra als records i reflexions ètiques.
L’anarquista i ministra republicana, Frederica Montseny, va haver de renegar de tots els seus ideals en l’exili perquè la seva família tingués uns mínims dignes per a sobreviure explica el monòleg de Ferran Joanmiquel a Cent dies i cent vides. Ara és la filla d’un comunista convençut la que ha de malvendre tot el que pot per afrontar les despeses d’una residència. La pensió és una broma davant dels pagaments mensuals de més de 2000 euros de les residències que podrien tractar la persona dependent. La bandera vermella, de color comunista (que ha contrastat amb la franquista de Patatas fritas falsas d’Agnès Mateu i Quim Tarrida a la Sala Tallers), oneja lleugera quan sonen temes com La Internacional o el popular Comandante Che Guevara. És un drap que cau del sostre quan arrenca la peça, com el cos del pare. I que s’abraça i es va deixant suaument, amb tendresa, al final. És una trista i delicada metàfora del fil vermell de la vida, que s’esgota i que deixa un rastre invisible.
