La dansa de la venjança

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Laia Marull, Pablo Derqui
Autoria:
Gerard Vilardaga, Iris Hinojosa
Sinopsi:

Una parella se separa després d'anys de matrimoni. El divorci els obliga a resoldre com s'han de repartir les hores d'un fill menor d'edat. Han fet un pacte. Han arribat amb serenor fins aquest pacte. Però avui, a la casa on havien fundat la seva història en comú i tot just quan ja s'anaven a acomiadar sense deixar més víctimes pel camí, el pacte es trenca i alguna cosa esclata.

Finalista text. Premis de la Crítica 2019

Crítica: La dansa de la venjança

13/02/2019

Pauses reveladores

per Jordi Bordes

La dansa de la venjança és directa com un cop  de puny. Situa l'espectador a l'interior d'una sala d'estar on una parella manté un duel  dialèctic. Cauen les màscares. És el quadre més íntim i desesperat de Jordi Casanovas que ha anat flirtejant de la comèdia fantàstica (Wolfenstein, Tetris i City/Simcity), al drama identitari (Vilafranca, per exemple) o el teatre documental (Ruz-Bárcenas) fins a parar en aquest escenari de venjances. Per sobre de tota la resta.

En una obra de gran intensitat, el que marca la profunditat de l’abisme són els silencis. Per això, en aquest drama psicològic que va escriure Jordi Casanovas el 2015 (quan encara la violència contra les dones no era titular als mitjans, tot i que sí que era ben latent a les llars), la duresa dels dos personatges necessita una il·luminació i un espai sonor que encapsulin l’espectador en aquella saleta de família de classe mitjana infeliç. 

Pere Riera tensa les interpretacions de Laia Marull i Pablo Derqui, que evoquen uns personatges complexos. Mitifiquen el passat d’un cap de setmana a Cadaqués i, en canvi, protegeixen el seu fill de l’exparella amb les ungles. La relació, fallida, està carregada de mentides i ferides obertes. Algunes es descobreixen durant el muntatge. Moltes d’altres, probablement, queden latents. El treball de Marull i Derqui ha de ser d’orfebreria, perquè el seu naturalisme en una situació de gran estrès cal dosificar-la molt. Encara més, quan les seves accions estan acompanyades d’uns sons que reforcen la tensió, com si fos un film d’intriga. 

I una llum que va enfosquint i carregant d’ombres els dos personatges. L’obra fa el mateix nus a l’estómac de Paraules encadenades (de Jordi Galceran, 2017). Ara la relació és estrictament de parella i Casanovas sembla respirar el Bergmann més amarg com Escenes d’un matrimoni/ Sarabanda (TNC,2010). La darrera escena, la que tothom imaginava però confia no veure, és d’una duresa visceral. Casanovas, fa un darrer cop de canell per ensenyar que tot tenia un darrer engany, el més cruel. És la manipulació final.

Trivial