La dansa de la venjança

informació obra



Intèrprets:
Laia Marull, Pablo Derqui
Autor:
Gerard Vilardaga, Iris Hinojosa
Sinopsi:

Una parella se separa després d'anys de matrimoni. El divorci els obliga a resoldre com s'han de repartir les hores d'un fill menor d'edat. Han fet un pacte. Han arribat amb serenor fins aquest pacte. Però avui, a la casa on havien fundat la seva història en comú i tot just quan ja s'anaven a acomiadar sense deixar més víctimes pel camí, el pacte es trenca i alguna cosa esclata.

Finalista text. Premis de la Crítica 2019

Crítica: La dansa de la venjança

19/02/2019

L’ombra de Medea

per Iolanda G. Madariaga

La dansa de la venjança no és l’enèsima història sobre la ruptura d’una parella sinó un drama terrible sobre la violència en el sí d’una llar benestant. En la trajectòria de Jordi Casanoves s’observa una inclinació per escatir el germen de la violència, un tema que recorre de forma transversal moltes de les seves peces. Casanoves dibuixa un univers íntim d’històries quotidianes i personatges propers. És potser aquesta familiaritat el que fa més inquietant aquesta “dansa” que ara ens proposa. Ens presenta una parella heterosexual on la ruptura és ja un fet consumat, però el vincle del fill obliga ambdós membres a plantejar-se una nova forma de relació. La destresa de Casanoves en construir els diàlegs dels seus personatges van escorant el drama cap a la tragèdia. En aquests diàlegs -salvant la distància del temps i l’espai- ressona la veu amarga de Strindberg en la seva Dansa de la mort (Dödsdansen, 1900). Però a diferència del turmentat autor suec, Casanoves fa una clara denúncia dels mecanismes que operen en la violència masclista patriarcal: no hi ha rastres de violència física, hi ha sobretot el menyspreu, la desqualificació i la traïció com elements que dinamiten la relació entre el Roger i la Clàudia. L’ombra de Medea plana com un referent constant i explícit per una situació que es presenta quotidiana i actual. En la topada, gens fortuïta, dels protagonistes, apareixen els retrets. Els retrets condensen el moll de l’os del problema: hi ha un fill que segueix les pautes de comportament de qui té com a model. Un tema punyent d’absoluta vigència en el debat sobre l’educació. I, malauradament, el dels fills com instrument de tortura i venjança.

Pere Riera ha triat una mena de fals naturalisme per servir-nos la tragèdia. Parlem d’un fals naturalisme perquè malgrat els intèrprets es presenten en tot moment capficats en l’acció dramàtica, els espectadors es situen a banda i banda de l’espai escènic, trencant el joc d’ocultacions de l’escenari a la italiana. D’altra banda, l’escenografia -obra de Sebastià Brosa- es distancia també del naturalisme amb alguns elements simbòlics-onírics: les arrels que trenquen el lucernari d’un hipotètic sostre o l’aigua que apareix sobtadament a un recó de l’espai escènic i contribueix en molt al dramatisme de l’escena final. Jordi Bonet carrega les tintes d’aquest dramatisme composant un espai sonor amb notes de thriller cinematogràfic. Però malgrat el desplegament d’elements aliens al naturalisme, l’obra de Casanoves és una obra de personatges on la interpretació juga un paper fonamental. Laia Marull i Pablo Derqui mostren un cop més la seva autoritat escènica encarnant una Clàudia i un Roger tan propers que hom no els diria mai capaços d’accions monstruoses. Però els monstres apareixen malgrat la pàtina “civilitzada” amb que es presenten... Hi ha una progressió dramàtica en aquesta evolució molt mesurada, una contenció que tensa els fils de l’acció, breus silencis carregats de mals presagis i un subtil joc d’impostures que atrapa l’espectador per abocar-lo al tràgic final. La venjança de Medea es fa present, aquí amb un sarcàstic punt final més dolorós encara.

Trivial