La dansa de la
venjança no és l’enèsima història sobre la ruptura d’una parella sinó un drama
terrible sobre la violència en el sí d’una llar benestant. En la trajectòria de
Jordi Casanoves s’observa una inclinació per escatir el germen de la violència,
un tema que recorre de forma transversal moltes de les seves peces. Casanoves dibuixa
un univers íntim d’històries quotidianes i personatges propers. És potser
aquesta familiaritat el que fa més inquietant aquesta “dansa” que ara ens
proposa. Ens presenta una parella heterosexual on la ruptura és ja un fet
consumat, però el vincle del fill obliga ambdós membres a plantejar-se una nova
forma de relació. La destresa de Casanoves en construir els diàlegs dels seus
personatges van escorant el drama cap a la tragèdia. En aquests diàlegs -salvant
la distància del temps i l’espai- ressona la veu amarga de Strindberg en la
seva Dansa de la mort (Dödsdansen, 1900). Però a diferència del turmentat autor
suec, Casanoves fa una clara denúncia dels mecanismes que operen en la
violència masclista patriarcal: no hi ha rastres de violència física, hi ha
sobretot el menyspreu, la desqualificació i la traïció com elements que
dinamiten la relació entre el Roger i la Clàudia. L’ombra de Medea plana com un
referent constant i explícit per una situació que es presenta quotidiana i
actual. En la topada, gens fortuïta, dels protagonistes, apareixen els retrets.
Els retrets condensen el moll de l’os del problema: hi ha un fill que segueix les
pautes de comportament de qui té com a model. Un tema punyent d’absoluta
vigència en el debat sobre l’educació. I, malauradament, el dels fills com
instrument de tortura i venjança.
Pere Riera ha
triat una mena de fals naturalisme per servir-nos la tragèdia. Parlem d’un fals
naturalisme perquè malgrat els intèrprets es presenten en tot moment capficats
en l’acció dramàtica, els espectadors es situen a banda i banda de l’espai
escènic, trencant el joc d’ocultacions de l’escenari a la italiana. D’altra
banda, l’escenografia -obra de Sebastià Brosa- es distancia també del
naturalisme amb alguns elements simbòlics-onírics: les arrels que trenquen el lucernari
d’un hipotètic sostre o l’aigua que apareix sobtadament a un recó de l’espai
escènic i contribueix en molt al dramatisme de l’escena final. Jordi Bonet
carrega les tintes d’aquest dramatisme composant un espai sonor amb notes de thriller
cinematogràfic. Però malgrat el desplegament d’elements aliens al naturalisme,
l’obra de Casanoves és una obra de personatges on la interpretació juga un
paper fonamental. Laia Marull i Pablo Derqui mostren un cop més la seva
autoritat escènica encarnant una Clàudia i un Roger tan propers que hom no els
diria mai capaços d’accions monstruoses. Però els monstres apareixen malgrat la
pàtina “civilitzada” amb que es presenten... Hi ha una progressió dramàtica en
aquesta evolució molt mesurada, una contenció que tensa els fils de l’acció, breus
silencis carregats de mals presagis i un subtil joc d’impostures que atrapa l’espectador
per abocar-lo al tràgic final. La venjança de Medea es fa present, aquí amb un
sarcàstic punt final més dolorós encara.
