La dansa de la venjança

informació obra



Intèrprets:
Laia Marull, Pablo Derqui
Autor:
Gerard Vilardaga, Iris Hinojosa
Sinopsi:

Una parella se separa després d'anys de matrimoni. El divorci els obliga a resoldre com s'han de repartir les hores d'un fill menor d'edat. Han fet un pacte. Han arribat amb serenor fins aquest pacte. Però avui, a la casa on havien fundat la seva història en comú i tot just quan ja s'anaven a acomiadar sense deixar més víctimes pel camí, el pacte es trenca i alguna cosa esclata.

Finalista text. Premis de la Crítica 2019

Crítica: La dansa de la venjança

17/03/2019

L'última dansa

per Núria Sàbat

“Soc un home!” –li crida en Roger amb una barreja de ràbia i orgull, mentre la Clàudia s’encongeix atemorida davant el gest amenaçador del seu exmarit. I aquesta afirmació rotunda i feridora ja ho diu tot: la tensa relació que manté aquesta parella acabada de separar que basa la felicitat del seu matrimoni en el record d’una estada a Cadaqués i vesteix el seu trencament de mentides, retrets, infidelitats...

Jordi Casanovas –un dels nostres dramaturgs més prolífics i exitosos– se centra i ens centra en una de les xacres més punyents d’una societat que, tot i considerar-se avançada, pròspera i culta, encara no ha aconseguit erradicar-la. La violència conjugal ens arriba a través de la trobada d’aquesta parella. Ella ha anat al pis a recollir la roba que encara hi té, confiada que en Roger no hi serà. Però ell s’hi presenta. Ben aviat l’encontre amable, educat i civilitzat es tenyeix d’agror fins a desembocar en una tempesta perfecta. Els retrets, els estira i arronsa, el paternalisme i el xantatge emergiran amb violència, obligant els protagonistes a dansar un ball frenètic que evoluciona gradualment cap a un combat que, malgrat l’aparent diferència de forces, Jordi Casanovas equilibra amb encert tot esquivant pressuposicions i prediccions.

Laia Marull i Pablo Derqui –dirigits per un altre conegut i bon dramaturg, Pere Riera– són els ballarins d’aquesta dansa macabra que no només exigeix tècnica sinó també, i sobretot, l’ànima i la sensibilitat necessàries per fer brollar aquest garbuix d’emocions i sensacions que els fan fer passes en diferents direccions. I ambdós despleguen generosament tots els registres que tenen a l’abast, perquè en les distàncies curtes, veure’ls el rostre, la mirada, l’expressió d’un gest que sembla escapar-se sigui tot un privilegi. La veu, en canvi, no sempre troba el seu punt, i de vegades per massa cridada i d’altres per massa fluixa, acaba perdent-se.

Marull i Derqui ens fan arribar una tensió, potenciada pels silencis, que creix progressivament però no linealment ni unidireccional, sinó evolucionant i centrant el focus alternativament en un i altre personatge.

L’escenografia, un pis de parella de classe mitjana, inclou elements simbòlics que prendran significat en un desenllaç que aconsegueix sorprendre l’espectador. 


Trivial