La dansa de la venjança

informació obra



Intèrprets:
Laia Marull, Pablo Derqui
Autor:
Gerard Vilardaga, Iris Hinojosa
Sinopsi:

Una parella se separa després d'anys de matrimoni. El divorci els obliga a resoldre com s'han de repartir les hores d'un fill menor d'edat. Han fet un pacte. Han arribat amb serenor fins aquest pacte. Però avui, a la casa on havien fundat la seva història en comú i tot just quan ja s'anaven a acomiadar sense deixar més víctimes pel camí, el pacte es trenca i alguna cosa esclata.

Finalista text. Premis de la Crítica 2019

Crítica: La dansa de la venjança

20/02/2019

Marull i Derqui es llueixen, dansant amb talent una venjança conjugal molt ben tramada per Casanovas i Riera

per Ramon Oliver

Com és possible que – i fent servir paraules que el mateix Jordi Casanovas utilitza en el seu text de presentació d’aquesta obra- “allò que un cop va ser un nucli d’estima”, s’hagi de convertir per força en un camp de batalla?  Com és possible que un i altre cop quedi demostrat fins a quin punt aquella parella que no fa gaire compartia encara complicitats i apassionats records  – com ara l’estiu d’amor i rialles a Cadaqués del qual parlen el Roger i la Clàudia- ara ja només pugui  compartir la fel dels més terribles retrets? Certament: les separacions civilitzades que es desenvolupen sota control existeixen: hi ha qui les ha vist . Però cal reconèixer que costen molt de trobar. Lamentablement. Però també, comprensiblement. És tanta la inversió emocional que requereix un projecte de parella destinat teòricament a prolongar-se tota una vida, que s’entén la trencadissa a la qual pot donar lloc assumir la pèrdua de la inversió vital.  Tal i com indica per la seva banda Pere Riera , el notable  director d’aquesta proposta, “les voluntats són tan fràgils i volubles com ho són els homes i les dones que les condueixen. Allò que un bon dia va ser un projecte comú bastit sobre el respecte mutu i l’amor que tot ho pot , es deteriora, es marceix, esdevé motiu de desconfiança i traïció “. I quan això passa resulta fàcil sentir la temptació de  deixar de ser civilitzats , i deixar-se arrossegar per la fam de venjança: a fer punyetes tot! Ja no diguem si hi ha fills de per mig que poden esdevenir  botins de guerra; llavors  la violència de la batalla pot arribar a límits insospitats: si al Roger i a la Clàudia de Cadaqués els hi haguessis mostrat una imatge d’allò en que s’han convertit, ni s’haguessin reconegut!

El cert és que també ells  han jugat a portar molt civilitzadament el seu procés de separació. Fins ara, fins el moment precís en el qual  comença l’obra de Casanovas que protagonitzen. La situació és també força habitual: un dels dos membres de la parella (en aquest cas, la Clàudia)  ha de passar per la llar que abans compartien tots dos per tal d’emportar-se les seves coses, i compte amb poder-ho fer en solitud; així li ha expressat al seu ex. Però resulta que el seu ex decideix presentar-se per  sorpresa. Una sorpresa potser relativa:  sovint les persones coneixen prou bé als seus ex com per saber que si insisteixen en demanar  que no es presentin a un lloc, serà precisament el primer que faran . Sigui com sigui , la porta de l’infern ja ha quedat oberta. I en aquest cas, l’infern és un saló benestant obert a banda i banda ( l’espectacle es representa en una zona central entre dues grades, com ve sent costum a La Villarroel) en el qual les catifes estan cobertes de fullaraca  i la vegetació amenaça amb escolar-se per totes les esquerdes: una imatge que fa palesa la forma com allò inhòspit s’ha instal·lat ja definitivament allà on abans tot volia transmetre una acollidora elegància.

No és estrany que, a l’hora de buscar referències, els mateixos creadors del muntatge esmentin Qui té por de Virginia Woolf? ,aquella obra mestra d’Edward Albee que des que es va estrenar a principis dels anys 60 s’ha convertit en el  paradigma de la baralla matrimonial portada fins a un límit (auto)destructiu  més enllà del qual només sembla haver-hi espai per a l’aniquilació total. I si recordeu l’obra o heu vist la seva magnífica versió cinematogràfica, recordareu també que la Martha i el George d’aquella batalla campal conjugal, introduïen el joc com un element central de la seva guerra sense quarter. I  que un d’aquests jocs ( el més brutal de tots ells) tenia a veure amb el fill d’una parella que, d’altra banda, amagava dins seu prou amor desolador com per saber que probablement es continuaria fent mal tota la vida, però mai no es  podria separar. Cal dir, en qualsevol cas, que abans d’Albee, ja Strindberg ens havia ficat en el carrer sense sortida de la parella madura unida simbiòticament per un menyspreu mutu que es renova i no fa més que créixer amb Dansa de Mort, un text que significativament, el mateix Casanovas va adaptar i dirigir fa uns pocs anys. Des del tragicòmic deliri de La guerra dels Rose fins al dolorós recorregut de les magistrals Escenes d’un matrimoni signades per Bergman, el món de la ficció en va ple de parelles que com el Roger i la Clàudia , arriben a aquell punt en el qual allò inimaginable, es transforma en realitat aclaparadora d’efectes incontrolables.

Casanovas, malgrat comptar amb tan il·lustres referents, sap alhora conduir de forma ben brillant i personal aquesta vetllada progressivament terrible en la qual tant en Roger com també la Clàudia deixaran a la vista les seves armes de destrucció massiva. Ben cert: el joc de les humiliacions servides amb aquella ironia desarmant que fa com a mínim tant de mal com un cop de puny, deixa en evidència la violència més o menys latent de la qual se’n serveix un Roger  que mai de la vida podria reconèixer guardar dins seu ni una espurna de violència. Però aquesta no és – o no ho és de la forma com s’acostuma a servir el tema- una obra sobre la violència de gènere; fins i tot , encara que les diferents vessants del masclisme ensenyin  també el nas. Aquesta és per damunt de tot una obra sobre com la batalla sempre perduda d’una relació que s’ha trencat, ens pot fer entrar en jocs tan perillosos que es poden escapar del tot al nostre control: amb Medea, no s’hi juga  . Una obra escrita amb molta habilitat, no exempta del seu punt de suspens, del seu punt d’humor, fins i tot del seu punt de ben calculat efectisme. La direcció de Riera, n’és molt conscient de les diferents vessants a les quals s’apropa el text, i en sap extreure el millor partit no desaprofitant cap d’elles. I compta per això amb una estupenda parella – la formada per Laia Marull i Pablo Derqui -  disposada també a explorar totes les cares del joc,  a passar de l’aparent domini de la situació a aquell descontrol que et fa perdre tots els papers, a mostrar tota la vulnerabilitat que l’altre està deixant al descobert per exhibir tot seguit una capacitat per fingir i fer teatre capaç d’entabanar al més sever jutge. Evidentment, Marull i Derqui es fiquen en un camp de batalla en el qual només poden haver-hi baixes i tothom surt perdent. Però per contra, amb la seva molt ben calculada interpretació, tots sortim guanyant. 


Trivial