Com és possible
que – i fent servir paraules que el mateix Jordi Casanovas utilitza en el seu
text de presentació d’aquesta obra- “allò que un cop va ser un nucli d’estima”,
s’hagi de convertir per força en un camp de batalla? Com és possible que un i altre cop quedi
demostrat fins a quin punt aquella parella que no fa gaire compartia encara complicitats
i apassionats records – com ara l’estiu
d’amor i rialles a Cadaqués del qual parlen el Roger i la Clàudia- ara ja només
pugui compartir la fel dels més terribles
retrets? Certament: les separacions civilitzades que es desenvolupen sota
control existeixen: hi ha qui les ha vist . Però cal reconèixer que costen molt
de trobar. Lamentablement. Però també, comprensiblement. És tanta la inversió
emocional que requereix un projecte de parella destinat teòricament a
prolongar-se tota una vida, que s’entén la trencadissa a la qual pot donar lloc
assumir la pèrdua de la inversió vital. Tal
i com indica per la seva banda Pere Riera , el notable director d’aquesta proposta, “les voluntats
són tan fràgils i volubles com ho són els homes i les dones que les condueixen.
Allò que un bon dia va ser un projecte comú bastit sobre el respecte mutu i
l’amor que tot ho pot , es deteriora, es marceix, esdevé motiu de desconfiança
i traïció “. I quan això passa resulta fàcil sentir la temptació de deixar de ser civilitzats , i deixar-se arrossegar
per la fam de venjança: a fer punyetes tot! Ja no diguem si hi ha fills de per
mig que poden esdevenir botins de
guerra; llavors la violència de la
batalla pot arribar a límits insospitats: si al Roger i a la Clàudia de
Cadaqués els hi haguessis mostrat una imatge d’allò en que s’han convertit, ni
s’haguessin reconegut!
El cert és que
també ells han jugat a portar molt
civilitzadament el seu procés de separació. Fins ara, fins el moment precís en
el qual comença l’obra de Casanovas que
protagonitzen. La situació és també força habitual: un dels dos membres de la
parella (en aquest cas, la Clàudia) ha
de passar per la llar que abans compartien tots dos per tal d’emportar-se les
seves coses, i compte amb poder-ho fer en solitud; així li ha expressat al seu
ex. Però resulta que el seu ex decideix presentar-se per sorpresa. Una sorpresa potser relativa: sovint les persones coneixen prou bé als seus
ex com per saber que si insisteixen en demanar que no es presentin a un lloc, serà
precisament el primer que faran . Sigui com sigui , la porta de l’infern ja ha
quedat oberta. I en aquest cas, l’infern és un saló benestant obert a banda i
banda ( l’espectacle es representa en una zona central entre dues grades, com
ve sent costum a La Villarroel) en el qual les catifes estan cobertes de
fullaraca i la vegetació amenaça amb
escolar-se per totes les esquerdes: una imatge que fa palesa la forma com allò
inhòspit s’ha instal·lat ja definitivament allà on abans tot volia transmetre
una acollidora elegància.
No és estrany
que, a l’hora de buscar referències, els mateixos creadors del muntatge
esmentin Qui té por de Virginia Woolf? ,aquella obra mestra d’Edward
Albee que des que es va estrenar a principis dels anys 60 s’ha convertit en
el paradigma de la baralla matrimonial
portada fins a un límit (auto)destructiu més enllà del qual només sembla haver-hi espai
per a l’aniquilació total. I si recordeu l’obra o heu vist la seva magnífica
versió cinematogràfica, recordareu també que la Martha i el George d’aquella
batalla campal conjugal, introduïen el joc com un element central de la seva
guerra sense quarter. I que un d’aquests
jocs ( el més brutal de tots ells) tenia a veure amb el fill d’una parella que,
d’altra banda, amagava dins seu prou amor desolador com per saber que probablement
es continuaria fent mal tota la vida, però mai no es podria separar. Cal dir, en qualsevol cas,
que abans d’Albee, ja Strindberg ens havia ficat en el carrer sense sortida de
la parella madura unida simbiòticament per un menyspreu mutu que es renova i no
fa més que créixer amb Dansa de Mort, un text que significativament, el
mateix Casanovas va adaptar i dirigir fa uns pocs anys. Des del tragicòmic
deliri de La guerra dels Rose fins al dolorós recorregut de les
magistrals Escenes d’un matrimoni signades per Bergman, el món de la
ficció en va ple de parelles que com el Roger i la Clàudia , arriben a aquell
punt en el qual allò inimaginable, es transforma en realitat aclaparadora
d’efectes incontrolables.
Casanovas,
malgrat comptar amb tan il·lustres referents, sap alhora conduir de forma ben
brillant i personal aquesta vetllada progressivament terrible en la qual tant
en Roger com també la Clàudia deixaran a la vista les seves armes de destrucció
massiva. Ben cert: el joc de les humiliacions servides amb aquella ironia
desarmant que fa com a mínim tant de mal com un cop de puny, deixa en evidència
la violència més o menys latent de la qual se’n serveix un Roger que mai de la vida podria reconèixer guardar
dins seu ni una espurna de violència. Però aquesta no és – o no ho és de la
forma com s’acostuma a servir el tema- una obra sobre la violència de gènere;
fins i tot , encara que les diferents vessants del masclisme ensenyin també el nas. Aquesta és per damunt de tot una
obra sobre com la batalla sempre perduda d’una relació que s’ha trencat, ens
pot fer entrar en jocs tan perillosos que es poden escapar del tot al nostre
control: amb Medea, no s’hi juga . Una
obra escrita amb molta habilitat, no exempta del seu punt de suspens, del seu
punt d’humor, fins i tot del seu punt de ben calculat efectisme. La direcció de
Riera, n’és molt conscient de les diferents vessants a les quals s’apropa el
text, i en sap extreure el millor partit no desaprofitant cap d’elles. I compta
per això amb una estupenda parella – la formada per Laia Marull i Pablo Derqui
- disposada també a explorar totes les
cares del joc, a passar de l’aparent
domini de la situació a aquell descontrol que et fa perdre tots els papers, a
mostrar tota la vulnerabilitat que l’altre està deixant al descobert per
exhibir tot seguit una capacitat per fingir i fer teatre capaç d’entabanar al
més sever jutge. Evidentment, Marull i Derqui es fiquen en un camp de batalla
en el qual només poden haver-hi baixes i tothom surt perdent. Però per contra,
amb la seva molt ben calculada interpretació, tots sortim guanyant.
