La llista

Teatre

informació obra


Direcció:
Allegra Fulton
Intèrprets:
Laia Marull
Escenografia:
Jose Novoa
Vestuari:
Jose Novoa
Caracterització:
Paula Ayuso
Il·luminació:
Mingo Albir
Vídeo:
Ramon Balagué (Minifilms)
So:
Mar Orfila
Producció:
Teatre Lliure , La Brutal
Companyia:
La Peleona
Dramatúrgia:
Carla Torres
Sinopsi:

Obra per a una actriu. Una dona que esquiva la vida. Frases curtes, que ens descobreixen el seu món interior, configuren la trama i ens ajuden a descobrir la vida d’Ella i el perquè del seu remordiment. Un text d’abast universal en què es reflecteix una societat cada cop més allunyada de les coses essencials, perduda en les obligacions quotidianes i desconnectada dels fets més senzills. Una possibilitat de canvi. Un relat en format de llista.

Crítica: La llista

04/02/2016

Una llista amb massa reiteracions

per Jordi Bordes

Laia Marull debuta com a actriu de monòlegs amb una peça difícil, plena d'aristes, escrita per Jennifer Tremblay. La direcció d'Allegra Fulton tampoc ha estat gens plaent. Ha volgut que l'obsessió, els remordiments de consciència, rosseguin durant el llarg i ample de l'obra. És una decisió valenta però que desaprofita passatges en què es podria lluir altres colors que ajudarien a donar més contrast a la pesantor d'una (una altra) decisió errònia del personatge. La coincidència del muntatge amb el que fa poques setmanes interpretava Clara Segura a l'Espai Lliure, Conillet, fa inevitable la comparació. Les dues parlen d'una situació estressant de mare de família amb un marit distant. La diferència és que el personatge de Clara Segura, amb un punt revolucionari i antisocial, acaba sent molt més empàtic gràcies al desenvolupament de la trama, perquè aprofiten els moments de respir i de joc. Laia Marull es mou en un espai gris, només constrastat per una poma vermella. La que li permet reconèixer que està degustant el que menja, els dimecres (l'únic dia que es guarda per ella, i que sovint la veïna, sense adonar-se, li trepitja).

Laia Marull, doncs, no és la dona despreocupada de la seva Hedda Gabler (Lliure, 2012). Ben al contrari. És una dona que paga els errors amb unes fortes càrregues de culpa. La llista reuneix, al final, el que ha de fer i el que no pot obviar. Amb l'oblit de trobar el telèfon del seu ginecòleg, esclatarà la tragèdia i, amb ella, sí, un plor catàrtic, també a platea. Però la grisor, la culpa no deixarà de respirar amb pau mai més.  

Trivial