Obra per a una actriu. Una dona que esquiva la vida. Frases curtes, que ens descobreixen el seu món interior, configuren la trama i ens ajuden a descobrir la vida d’Ella i el perquè del seu remordiment. Un text d’abast universal en què es reflecteix una societat cada cop més allunyada de les coses essencials, perduda en les obligacions quotidianes i desconnectada dels fets més senzills. Una possibilitat de canvi. Un relat en format de llista.
No sé si la història de 'La llista' ha anat a parar a Laia Marull o l'actriu Laia Marull ha anat a parar a 'La llista'. O potser les dues s'han trobat sense proposar-s'ho, per atzar, per haver anat a un rodatge al Canadà fa deu anys i haver fet amistat amb l'actriu que ara la dirigeix. En tot cas, el monòleg o el personatge al qual s'enfronta l'actriu —avui més coneguda per la seva trajectòria en cinema però fidel al seu debut al mateix Teatre Lliure, encara vell Palau de l'Agricultura en construcció, el 1993, amb 'Roberto Zucco' i Lluís Pasqual— encaixa a la perfecció amb el perfil de Laia Marull que es presenta com una dona perfeccionista, incapaç de moure's sense tenir-ho tot controlat en una o en unes quantes llistes, que ha pres la decisió d'emigrar de la ciutat per anar a viure al camp, que té marit i tres fills, i que passa comptes de la seva amistat poc valorada en el seu moment amb una altra mare de família de qui se sent culpable de la seva mort, després d'una malaltia i una errada en la intervenció quirúrgica.
Però el relat de l'autora quebequesa Jennifer Tremblay (Forestville, Quebec, 1973), no seria per si sol l'ham del muntatge —la literatura dramàtica actual de fora i d'aquí s'hi ha abonat en els últims temps— sense una actriu que el defensés amb carn i ungles. Per això deia allò de qui havia anat a parar a qui. Laia Marull (Barcelona, 1973), que coincideix amb la mateixa generació de l'autora, ha comptat amb la direcció d'una altra actriu, també canadenca, Allegra Fulton, que ja havia interpretat anteriorment 'La llista' i, per tant, recrea amb Laia Marull tota la força i la intenció de la vitalitat del personatge extreta de la pròpia experiència sobre l'escenari sense deixar que es perdin els moments poètics que el text conté i que marquen, en setanta minuts, lleugers canvis de rumb en el discurs. (...)