Llibert

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
ESCENA 25
Itineraris recomana

Autor:
Gemma Brió
Direcció:
Norbert Martínez
Intèrprets:
Gemma Brió, Tàtels Pérez, Mürfila
Músics:
Mürfila
Escenografia:
Lluc Castells
Vestuari:
Bàrbara Glaenzel
So:
Ramón Ciercoles
Producció:
Marta Fluvià
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

Una mare relata els 15 dies de la vida del seu fill i com passen, ella i la seva parella, des de l’explosió de felicitat de saber que està embarassada, fins a la conclusió que el millor que li pot passar al seu fill és morir-se. La muntanya russa per la que ha de passar, com va canviant la seva projecció sobre la vida futura, la visió que té de tot el que l’envolta, de la malaltia, de la mort, les decisions que ha de prendre, els dubtes, el dolor, els entrebancs i les contradiccions amb les que s’enfronta.
Sobre l’escenari, la mare convoca per necessitat dues còmplices, dos esperits que es materialitzen en una amiga i una cantant de rock, paraula i música, que aniran transmutant-se a mesura que transcorre la història en totes les veus que necessita el relat. Un relat que parteix d’una memòria que a vegades es trenca, i a vegades s’inventa a si mateixa, que barreja realitat i ficció, que vola cap a la fantasia i que toca de peus a terra. Des d’una visió molt personal, LLIBERT t’arrossega com una tromba d’aigua i et deixa, finalment, el solatge d’uns fets particulars que tenen valor universal. Un còctel d’humor i tragèdia que t’atrapa fins al final.

Crítica: Llibert

11/04/2014

Dolorós viatge a una mort redemptora amb una posada en escena directa, impressionista

per Jordi Bordes

Colors esquixats en una tela blanca que expressen dolor i alliberament. Reiteracions d'una rutina gens convencional (com és acompanyar a la mort el nadó afectat d'una paràlisi cerebral per complicacions en el part). Estranyesa en reconèixer-se al mirall com una mare egoista que no vol un futur amputat. I, finalment, alliberament després d'haver comprès que, per sobre del dolor de pares, hi ha la dignitat del fill: Si la seva vida seria una mort, la seva mort és un pas a la vida, a la pau (tot i la intolerància legislativa).

Com ha de ser, Llibert (el nen i també l'espectacle) obliga a una revisió moral i ètica personal. El que es viu a escena i, quasi es retransmet, amb una constant pluja de situacions adverses (perquè una desgràcia sempre agafa desprevingut i sembla que tot caigui de cop, sense possibilitat d'ordenar els esdeveniments, de digerir-los) provoca a l'espectador un garbuix buscat. Les tres actrius (que es desdoblen en una pila de personatges) i que, puntualment, també identifiquen persones del públic com a protagonistes d'aquest drama, atrapen des de la nineta dels ulls a l'espectador en una espiral de converses, de consol i desconsol. De desig i de realitat.  De silencis i sorolls.

Com la veritat més dura, el muntatge no es distreu gaire en metàfores, en imatges poètiques, per bé que trufa el contingut amb la música, els videos, els karaokés i una il·luminació que, il·lumina tot el pati de butaques o s'arreuleix en un racó per desgranar cançons de bressol. Tot i la sensibilitat extrema en què es desplega la trama (potser símplement per la duresa de la trama) hi ha moments en què l'excés de repetició poden allunyar l'espectador de la situació: se li descobreix la voluntat de fer-ne teatre, veritat modulada a escena. Remou sense excessos des d'un fet quotidià i tràgic com també faria Romeo Castellucci a Sobre el concepte de rostre, en el Fill de Déu, en què relatava la desesperació d'un pare que sap que es mor i que només genera problemes al seu estimat fill.

Tenir un fill és un acte d'egoisme dels pares: és una necessitat animal de perpetrar-se viu més enllà de la mort pròpia. Entendre que la dignitat de les persones (i dels nadons, per tant) està per sobre de permetre que, gràcies a la ciència, un cos segueixi en vida, és un acte de generositat. Traspassar aquesta reflexió a escena, sense tenyir-lo d'un sentimentalisme que podria donar escalf a l'entorn de la víctima però que convertiria el malalt en un objecte allunyat de la seva fragilitat, és d'una valentia lloable. 

De totes maneres, no se la perdin. De la mateixa que plorar allibera, enfrontar-se a la mort cara a cara i sense pors, reconforta. Llibert ens ho demostra.

L'enllaç a Youtube no està disponible.