Llibert

Teatre

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
ESCENA 25
Itineraris recomana
Autoria:
Gemma Brió
Direcció:
Norbert Martínez
Intèrprets:
Gemma Brió, Tàtels Pérez, Mürfila
Interpretació musical:
Mürfila
Escenografia:
Lluc Castells
Vestuari:
Bàrbara Glaenzel
So:
Ramón Ciercoles
Producció:
Marta Fluvià
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

Una mare relata els 15 dies de la vida del seu fill i com passen, ella i la seva parella, des de l’explosió de felicitat de saber que està embarassada, fins a la conclusió que el millor que li pot passar al seu fill és morir-se. La muntanya russa per la que ha de passar, com va canviant la seva projecció sobre la vida futura, la visió que té de tot el que l’envolta, de la malaltia, de la mort, les decisions que ha de prendre, els dubtes, el dolor, els entrebancs i les contradiccions amb les que s’enfronta.
Sobre l’escenari, la mare convoca per necessitat dues còmplices, dos esperits que es materialitzen en una amiga i una cantant de rock, paraula i música, que aniran transmutant-se a mesura que transcorre la història en totes les veus que necessita el relat. Un relat que parteix d’una memòria que a vegades es trenca, i a vegades s’inventa a si mateixa, que barreja realitat i ficció, que vola cap a la fantasia i que toca de peus a terra. Des d’una visió molt personal, LLIBERT t’arrossega com una tromba d’aigua i et deixa, finalment, el solatge d’uns fets particulars que tenen valor universal. Un còctel d’humor i tragèdia que t’atrapa fins al final.

Crítica: Llibert

26/04/2014

Després del blau

per Joaquim Armengol

He llegit en alguna banda que Llibert és un text que marca un abans i un després en la dramatúrgia contemporània catalana, dir una ximpleria d’aquest tipus no beneficia en res el propi text, més aviat el perjudica. La posada en escena de Llibert té coses que cal valorar positivament, entre elles l’escriptura que, sense ser extraordinària, és furient i honesta, i que funciona la mar de bé. Tanmateix, hi ha alguna cosa impúdica i de justificació en el fet de bolcar a escena, i de forma tan directe, un dolor tan personal i privat. Penso que no convé d’accentuar voluntàriament les desgràcies de la vida, creant un escreix de llàgrimes per gust o per disgust de dolorisme. Al meu parer Llibert no transcendeix per això, i es queda en un relat valent i dolorós del que suposem és l’àmbit de la intimitat més legítima. Tocats puntualment per aquest dolor llançat al, i compartit pel, públic, Llibert no qüestiona res. En realitat no ens acaba interpel·lant del tot perquè esdevé una catarsi personal. Què es pot dir davant la desgràcia d’un fet tan tràgic?

Alguns parlen de dignitat humana, obviament, però el tema de Llibert,si l’he comprès bé, va més aviat pel cantó de la llibertat, una llibertat que es veu obligada a desplegar-se en tota la seva crua violència davant una desgràcia incommensurable. Com molt bé sabem, la llei, que és rígida i idiota, i que ens obliga i governa, sempre va per davall l’humà, de tal manera que sovint es veu superada pel sentit comú i la llibertat, que naturalment exigeixen el risc de vulnerar-la. Llibert expressa un acte d’amor que obliga a deixar morir per asfíxia el fil de vida d’un ésser impossibilitat i incomplet. Aquest fet, que és un acte elevat i atroç en si mateix, també és bell i comprensible, perquè esdevé a la fi una acció compromesa amb la vida i amb la seva possibilitat d’esplendor. Què es pot dir davant un acte d’amor maternal d’aquestes dimensions? I què es podria dir de l’acció contrària?

Però si alguna cosa cal assenyalar de Llibert és la seva magnífica posada en escena, perquè formalment és admirable, més que el propi fons. Dotar aquest text i vestir-lo amb una dramatúrgia minsa que funcioni té un mèrit enorme. Per exemple, és un encert inserir-hi la música descriptiva en directe com a expressió d’estats emocionals, especialment el de la ràbia i el dolor. I també les petites i senzilles imatges creades i projectades en directe, així com el desplegament de personatges, la direcció i el bon nivell actoral, en particular el que sosté Gemma Brió. Cal dir, però, que hi ha un humor una mica banal, el transfons i la màscara d’una crítica política intranscendent per a la història, i un cert excés reiteratiu. La intensitat bestial esgota el públic i el distancia de la possible emoció. Potser hi retallaria uns minuts i en trauria puntuals repeticions. Per mi, Llibert, és una experiència plena d’interès, en aquell sentit teatral més autèntic i fidel, tan sovint oblidat, que proporciona una incomoditat necessària i un cert torbament.

L'enllaç a Youtube no està disponible.