El rei Lear. Núria Espert

informació obra



Intèrprets:
Laura Conejero, Núria Espert, , Míriam Iscla, Jordi Llovet, Julio Manrique, Òscar Rabadan, Andrea Ros , David Selvas
Músics:
Juan de la Rubia (organista)
Autoria:
William Shakespeare
Traducció:
Joan Sellent
Direcció:
Lluís Pasqual , Pablo Paz
Escenografia:
Lluís Pasqual , Alejandro Andújar
Vestuari:
Alejandro Andújar
Caracterització:
Eva Fernández
Il·luminació:
Pascal Mérat
Direcció Musical:
Dani Espasa
So:
Roc Mateu
Coreografia:
Isaac Morera
Ajudant de direcció:
Leo Castaldi
Vídeo:
Franc Aleu
Producció:
Teatre Lliure
Dramatúrgia:
Julià Farràs
Composició musical:
Manu Guix
Sinopsi:

"Si amb l'amor n'hi hagués prou..."

Algú ha escrit que El rei Lear és la versió no religiosa, és a dir humana, de la suma del llibre de les Lamentacions de Jeremies i el llibre de Job, que llegim a la Bíblia. Cada vegada que, com a espectadors, acompanyem les desventures del vell rei, ens emocionem i se'ns encongeix el cor davant de la misèria i la grandesa que poden habitar al mateix temps les nostres ànimes. Grandesa i misèria de l'art, en aquest cas del teatre, que ens fa sensibles davant d'una representació i insensibles a les mateixes escenes que la vida ens mostra diàriament de tant a prop que en podem sentir fins l'olor de marcit. Acostumats a viure envoltats de tòpics i de llocs comuns que amaguen les realitats més concretes i palpables de la nostra existència, aquesta catedral del teatre i de la poesia ens col·loca al davant d'una veritat difícil d'acceptar, però tan certa com terrible: l'amor és un motor, potser el motor de la nostra vida, i sense ell seríem eixorcs, orfes. És cert. Però l'amor no fa desaparèixer la crueltat ni la vilesa ni la indiferència, que també es troben a l'arrel més profunda del nostre esperit, capaç de provocar el dolor més insuportable a qualsevol dels nostres semblants, fins i tot dels més propers, pares, fills, germans...

Quan un teatre decideix encarar el repte i la responsabilitat artística de muntar El rei Lear vol dir que és un teatre (artistes i espectadors) que ha arribat a la seva majoria d'edat i que ha perdut, encara que sigui durant un espai de temps curt, la por d'enfrontar-se a la seva veritable imatge, reflectida sense compassió pel més gran dels poetes dramàtics de tots els temps, aquell a qui tornem cada vegada per veure i comprovar de quina matèria estem fets els humans.

Lluís Pasqual

Lluís Pasqual, finalista en la categoria de director. Premis de la Crítica 2015

Espectacle finalista en la categoria d'espai escènic. Premis de la Crítica 2015

Ramon Madaula, premiat en la categoria d'actor de repartiment. Premis de la Crítica 2015

Espectacle finalista en la categoria de vestuari. Premis de la Crítica 2015

Núria Espert. Premi especial de la Crítica 2015.

Crítica: El rei Lear. Núria Espert

16/01/2015

Atropellada primera part, intensa segona part

per Jordi Bordes

Lluís Pasqual aposta per un rei Lear essencial. Però ho fa amb punts d'excés (el que avui es podria considerar quasi un abús) com pot ser l'ampli repartiment. Pasqual en treu bon brou de tant cos actoral, sobretot a la segona part (tot i que la seva presència a escena sigui menor). Núria Espert és un rei Lear valent, que s'adona de la seva fragilitat quan descobreix que no es pot decidir res des de l'adulació. De manera semblant (a través de l'artifici de la paraula) Edmund anirà bastint el seu castell de poder en l'aire. La follia, doncs no té edat. I tant un ingenu i confiat  Edgard (Julio Manrique) com el seu pare, el  comte de Gloster (Jordi Bosch) o el propi rei savi cauen en els braços de la bogeria.  Allà, s'hi troben Kent (Ramon Madaula) que s'amaga fidel, i el bufó (Teresa Lozano) que, de l'excentricitat, ha fet professió.  La primera part juga amb aquells excessos escènics per anar avançant la història i anar marcant les primeres nafres del dolor.

La contenció arriba, sobretot, a la segona part, quan es pot veure millor l'evolució dels personatges protagonistes; la seva maldat o la seva ingenuïtat i, quan no, una follia que ho embolcalla tot. La malaltia de Lear afecta a tots, però la trama es desplega paral·lela, aportant un pes coral a un grapat de protagonistes. Sense tanta amplificació, amb un cant greu del cor d'actors, s'embolcalla els ferits, es mira de guarir inútilment el dolor. La segona part reconcilia amb l'essència. Tot i això, la peça interpel·la poc als espectadors. És un treball de molt bona factura (amb intel·ligent superposició de quadres còmics amb els tràgics per part de Lluís Pasqual) però que només captura quan hi ha una introspecció que allunya el drama de l'abisme.


Trivial