"Si amb l'amor n'hi hagués prou..."
Algú ha escrit que El rei Lear és la versió no religiosa, és a dir humana, de la suma del llibre de les Lamentacions de Jeremies i el llibre de Job, que llegim a la Bíblia. Cada vegada que, com a espectadors, acompanyem les desventures del vell rei, ens emocionem i se'ns encongeix el cor davant de la misèria i la grandesa que poden habitar al mateix temps les nostres ànimes. Grandesa i misèria de l'art, en aquest cas del teatre, que ens fa sensibles davant d'una representació i insensibles a les mateixes escenes que la vida ens mostra diàriament de tant a prop que en podem sentir fins l'olor de marcit. Acostumats a viure envoltats de tòpics i de llocs comuns que amaguen les realitats més concretes i palpables de la nostra existència, aquesta catedral del teatre i de la poesia ens col·loca al davant d'una veritat difícil d'acceptar, però tan certa com terrible: l'amor és un motor, potser el motor de la nostra vida, i sense ell seríem eixorcs, orfes. És cert. Però l'amor no fa desaparèixer la crueltat ni la vilesa ni la indiferència, que també es troben a l'arrel més profunda del nostre esperit, capaç de provocar el dolor més insuportable a qualsevol dels nostres semblants, fins i tot dels més propers, pares, fills, germans...
Quan un teatre decideix encarar el repte i la responsabilitat artística de muntar El rei Lear vol dir que és un teatre (artistes i espectadors) que ha arribat a la seva majoria d'edat i que ha perdut, encara que sigui durant un espai de temps curt, la por d'enfrontar-se a la seva veritable imatge, reflectida sense compassió pel més gran dels poetes dramàtics de tots els temps, aquell a qui tornem cada vegada per veure i comprovar de quina matèria estem fets els humans.
Lluís Pasqual
Lluís Pasqual, finalista en la categoria de director. Premis de la Crítica 2015
Ramon Madaula, premiat en la categoria d'actor de repartiment. Premis de la Crítica 2015
Veritablement, veure a Núria Espert convertida en Lear, és ja una mena de miracle teatral. La grandíssima actriu aconsegueix representar amb tota la força al vell Lear, que té exactament la seva edat. I la seva interpretació i la seva energia són el mirall del gran personatge. El qüestionament de les seves filles sobre l'amor al pare, té respostes que confonen a Lear i el porten a rebutjar i menysprear la seva filla Cordèlia, l'única que li diu la veritat, que li confessa el seu amor filial d'una manera sincera. Aquesta és la tragèdia que ens farà veure les guerres amb França, la solitud de Lear al final, només amb el seu fidel bufó quan es retrobarà amb Cordèlia.
Les escenes de la tragèdia són espectaculars. Els intèrprets són els millors actors catalans. El Lliure es transforma i es divideix en dues grans grades al mig de les quals hi ha l'escenari, llarg i estret però multiforme i variable, conjugat amb les filmacions de dalt de les grades d'espectadors i submergint al públic en l'espectacle, en la història, fins i tot en la música, en l'argument, en els personatges...Quasi tres hores d'un espectacle que se'ns fa curt.