El rei Lear. Núria Espert

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Laura Conejero, Núria Espert, , Míriam Iscla, Jordi Llovet, Julio Manrique, Òscar Rabadan, Andrea Ros , David Selvas
Interpretació musical:
Juan de la Rubia (organista)
Autoria:
William Shakespeare
Traducció:
Joan Sellent
Direcció:
Lluís Pasqual , Pablo Paz
Escenografia:
Lluís Pasqual , Alejandro Andújar
Vestuari:
Alejandro Andújar
Caracterització:
Eva Fernández
Il·luminació:
Pascal Mérat
Direcció Musical:
Dani Espasa
So:
Roc Mateu
Coreografia:
Isaac Morera
Ajudantia de direcció:
Leo Castaldi
Vídeo:
Franc Aleu
Producció:
Teatre Lliure
Dramatúrgia:
Julià Farràs
Composició musical:
Manu Guix
Sinopsi:

"Si amb l'amor n'hi hagués prou..."

Algú ha escrit que El rei Lear és la versió no religiosa, és a dir humana, de la suma del llibre de les Lamentacions de Jeremies i el llibre de Job, que llegim a la Bíblia. Cada vegada que, com a espectadors, acompanyem les desventures del vell rei, ens emocionem i se'ns encongeix el cor davant de la misèria i la grandesa que poden habitar al mateix temps les nostres ànimes. Grandesa i misèria de l'art, en aquest cas del teatre, que ens fa sensibles davant d'una representació i insensibles a les mateixes escenes que la vida ens mostra diàriament de tant a prop que en podem sentir fins l'olor de marcit. Acostumats a viure envoltats de tòpics i de llocs comuns que amaguen les realitats més concretes i palpables de la nostra existència, aquesta catedral del teatre i de la poesia ens col·loca al davant d'una veritat difícil d'acceptar, però tan certa com terrible: l'amor és un motor, potser el motor de la nostra vida, i sense ell seríem eixorcs, orfes. És cert. Però l'amor no fa desaparèixer la crueltat ni la vilesa ni la indiferència, que també es troben a l'arrel més profunda del nostre esperit, capaç de provocar el dolor més insuportable a qualsevol dels nostres semblants, fins i tot dels més propers, pares, fills, germans...

Quan un teatre decideix encarar el repte i la responsabilitat artística de muntar El rei Lear vol dir que és un teatre (artistes i espectadors) que ha arribat a la seva majoria d'edat i que ha perdut, encara que sigui durant un espai de temps curt, la por d'enfrontar-se a la seva veritable imatge, reflectida sense compassió pel més gran dels poetes dramàtics de tots els temps, aquell a qui tornem cada vegada per veure i comprovar de quina matèria estem fets els humans.

Lluís Pasqual

Lluís Pasqual, finalista en la categoria de director. Premis de la Crítica 2015

Espectacle finalista en la categoria d'espai escènic. Premis de la Crítica 2015

Ramon Madaula, premiat en la categoria d'actor de repartiment. Premis de la Crítica 2015

Espectacle finalista en la categoria de vestuari. Premis de la Crítica 2015

Núria Espert. Premi especial de la Crítica 2015.

Crítica: El rei Lear. Núria Espert

22/01/2016

El Lear de l’Espert

per Núria Cañamares

Va ser un èxit la passada temporada. I el van prorrogar. Però no n’hi havia prou. I l’han reprogramat un mes i mig més perquè els adormits puguin repescar-la. ‘El rei Lear’ amb versió i direcció de Lluís Pasqual i representat al Teatre Lliure per un repartiment amb grans noms de l’escena catalana encapçalat per Núria Espert és d’aquells espectacles que, senzillament, fan història.

L’avalen la sàvia i meravellosa ploma de Shakespeare i el gust per un to i una posada en escena a l’alçada d’un muntatge d’aquestes característiques (això sí, amb alguns ‘peròs’ com ara el desajustament d’algunes interpretacions, cert ús de l’audiovisual i una segona part lleugerament estirada).

Resulta absolutament increïble que els versos del genial dramaturg arribin tan actuals i carregats de sentit tot i haver transcorregut quatre segles (l’obra es va estrenar el 1606 per al rei Jaume I d’Anglaterra). És clar que, com assenyala Pasqual, es tracta d’“el més gran dels poetes dramàtics de tots els temps, aquell a qui tornem cada vegada per veure i comprovar de quina matèria estem fets els humans”.

Malgrat que al Lliure Lear sigui una dona –Espert, sublim als 80 anys–, és Rei en masculí i no distorsiona gens ni mica la coneguda tragèdia. Com en la resta de personatges principals, la seva evolució és molt atractiva. També ho són l’“inseparable” bufó –interpretat igualment per una actriu, Teresa Lozano– que fa créixer l’obra espetegant amb comicitat les úniques veritats que el Rei es digna a escoltar, i la mutació de pell que encobreix els personatges de Ramon Madaula i Julio Manrique.

Grans escenes desfilen una rere l’altra exhibint instants interpretatius brillants ja sigui embolcallats per la paraula (sobretot), l’enginyosa escenografia nua, el voluminós estol d’actors camaleònics i la resta d’elements que configuren el clima. No hi falta el foc, ni l’esgrima, ni la música en directe, ni la més salvatge de les tempestes, ni la lluna plena sota la qual tota existència és pura minúcia.


Trivial