"Si amb l'amor n'hi hagués prou..."
Algú ha escrit que El rei Lear és la versió no religiosa, és a dir humana, de la suma del llibre de les Lamentacions de Jeremies i el llibre de Job, que llegim a la Bíblia. Cada vegada que, com a espectadors, acompanyem les desventures del vell rei, ens emocionem i se'ns encongeix el cor davant de la misèria i la grandesa que poden habitar al mateix temps les nostres ànimes. Grandesa i misèria de l'art, en aquest cas del teatre, que ens fa sensibles davant d'una representació i insensibles a les mateixes escenes que la vida ens mostra diàriament de tant a prop que en podem sentir fins l'olor de marcit. Acostumats a viure envoltats de tòpics i de llocs comuns que amaguen les realitats més concretes i palpables de la nostra existència, aquesta catedral del teatre i de la poesia ens col·loca al davant d'una veritat difícil d'acceptar, però tan certa com terrible: l'amor és un motor, potser el motor de la nostra vida, i sense ell seríem eixorcs, orfes. És cert. Però l'amor no fa desaparèixer la crueltat ni la vilesa ni la indiferència, que també es troben a l'arrel més profunda del nostre esperit, capaç de provocar el dolor més insuportable a qualsevol dels nostres semblants, fins i tot dels més propers, pares, fills, germans...
Quan un teatre decideix encarar el repte i la responsabilitat artística de muntar El rei Lear vol dir que és un teatre (artistes i espectadors) que ha arribat a la seva majoria d'edat i que ha perdut, encara que sigui durant un espai de temps curt, la por d'enfrontar-se a la seva veritable imatge, reflectida sense compassió pel més gran dels poetes dramàtics de tots els temps, aquell a qui tornem cada vegada per veure i comprovar de quina matèria estem fets els humans.
Lluís Pasqual
Lluís Pasqual, finalista en la categoria de director. Premis de la Crítica 2015
Ramon Madaula, premiat en la categoria d'actor de repartiment. Premis de la Crítica 2015
De les moltes versions d''El rei Lear' que en el món teatral han estat, aquesta de Lluís Pasqual és una de les més contundents, directes i clarificadores. El director del Lliure ha aixecat la monumental obra de Shakespeare amb una proposta que, malgrat el seu intencionat minimalisme escènic, transmet a la perfecció la grandiositat de la tragèdia. Per aconseguir-ho, compta amb un repartiment de luxe amb 14 intèrprets i 10 figurants encapçalat per una sorprenentment energètica Núria Espert qui, als seus gairebé 80 anys, puja al cim de la muntanya d'aquest text que aprofundeix en el millor i el pitjor de la condició humana.
L'actriu viatja lleugera de qualsevol equipatge de tics anteriors que puguin condicionar la seva actuació i dibuixa amb claredat al fosc personatge del monarca en les seves hores de decadència física i moral. Espert posa en joc tota la seva qualitat interpretativa, però acomodant-se a un paper que li exigeix mostrar fragilitat, bogeria i seny. Això l'obliga a modular el seu llenguatge vocal i gestual per aparèixer fins i tot més gran del que és. La debilitat de la vellesa i el dolor del progenitor enganyat apareixen amb força i, alhora, amb una contenció admirable en aquest univers en què l'ambició de poder i la traïció campen al seu aire.
La disposició escènica en un passadís central amb les grades de la sala Fabià Puigserver a cada costat ajuda a acostar-se al desenvolupament de la tragèdia, encara que els espectadors situats a les files més altes no perceben amb la mateixa intensitat que els ubicats sota els moments més íntims del regi drama. Al centre, unes plataformes motoritzades propicien els diferents marcs per recrear l'acció.
La música creada per al muntatge per Dani Espasa, amb la participació de l'organista Juan de la Rubia sonorament molt explícita en l'escena de la tempesta, suggereix atmosferes que enriqueixen el muntatge. També són un encert els cors. Les projeccions a les pantalles per il·lustrar els fenòmens atmosfèrics que apareixen en el relat són elements que potencien el clímax visual del muntatge.
El xoc entre el bé i el mal està representat, en el primer cas, per Lear, la seva filla petita Cordelia, Edgar i Gloster, i en el dels malvats per les harpies germanes Goneril i Regan i per Edmund i Cornwall. Pasqual ha trobat intèrprets a la mesura d'aquests personatges. I encara que cada un d'ells projecta les particularitats del seu llenguatge interpretatiu, la categoria dels seus treballs contribueix a que la lectura vagi més enllà d'un simple relat coral de l'obra.
Entre les germanes brilla especialment la inquietant Myriam Iscla (Goneril), encara que no li va a la saga Laura Conejero (Regan) pel que fa a la capacitat de mostrar la sang freda del seu cruel personatge. Cordelia (Andrea Ros) transmet noblesa i autenticitat.
Ramon Madaula (comte de Kent) imposa el seu carisma interpretatiu i el mateix passa amb Julio Manrique (el boig Edgard), en una de les seves grans creacions dins d'una temporada d'èxits. Superb Jordi Bosch com el fidel comte de Gloster i molt convincent Òscar Rabadán (un despietat duc de Cornwall). David Selvas (l'intrigant Edmund) brilla amb llum pròpia.
Dins de l'ampli repartiment mereix capítol a part l'actuació de Teresa Lozano, meravellosa com histriònic bufó sempre al costat del rei. No perdin l'oportunitat de veure aquest muntatge que, gràcies a la demanda del públic, ha prorrogat fins a finals de febrer.
.