El rei Lear. Núria Espert

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Laura Conejero, Núria Espert, , Míriam Iscla, Jordi Llovet, Julio Manrique, Òscar Rabadan, Andrea Ros , David Selvas
Interpretació musical:
Juan de la Rubia (organista)
Autoria:
William Shakespeare
Traducció:
Joan Sellent
Direcció:
Lluís Pasqual , Pablo Paz
Escenografia:
Lluís Pasqual , Alejandro Andújar
Vestuari:
Alejandro Andújar
Caracterització:
Eva Fernández
Il·luminació:
Pascal Mérat
Direcció Musical:
Dani Espasa
So:
Roc Mateu
Coreografia:
Isaac Morera
Ajudantia de direcció:
Leo Castaldi
Vídeo:
Franc Aleu
Producció:
Teatre Lliure
Dramatúrgia:
Julià Farràs
Composició musical:
Manu Guix
Sinopsi:

"Si amb l'amor n'hi hagués prou..."

Algú ha escrit que El rei Lear és la versió no religiosa, és a dir humana, de la suma del llibre de les Lamentacions de Jeremies i el llibre de Job, que llegim a la Bíblia. Cada vegada que, com a espectadors, acompanyem les desventures del vell rei, ens emocionem i se'ns encongeix el cor davant de la misèria i la grandesa que poden habitar al mateix temps les nostres ànimes. Grandesa i misèria de l'art, en aquest cas del teatre, que ens fa sensibles davant d'una representació i insensibles a les mateixes escenes que la vida ens mostra diàriament de tant a prop que en podem sentir fins l'olor de marcit. Acostumats a viure envoltats de tòpics i de llocs comuns que amaguen les realitats més concretes i palpables de la nostra existència, aquesta catedral del teatre i de la poesia ens col·loca al davant d'una veritat difícil d'acceptar, però tan certa com terrible: l'amor és un motor, potser el motor de la nostra vida, i sense ell seríem eixorcs, orfes. És cert. Però l'amor no fa desaparèixer la crueltat ni la vilesa ni la indiferència, que també es troben a l'arrel més profunda del nostre esperit, capaç de provocar el dolor més insuportable a qualsevol dels nostres semblants, fins i tot dels més propers, pares, fills, germans...

Quan un teatre decideix encarar el repte i la responsabilitat artística de muntar El rei Lear vol dir que és un teatre (artistes i espectadors) que ha arribat a la seva majoria d'edat i que ha perdut, encara que sigui durant un espai de temps curt, la por d'enfrontar-se a la seva veritable imatge, reflectida sense compassió pel més gran dels poetes dramàtics de tots els temps, aquell a qui tornem cada vegada per veure i comprovar de quina matèria estem fets els humans.

Lluís Pasqual

Lluís Pasqual, finalista en la categoria de director. Premis de la Crítica 2015

Espectacle finalista en la categoria d'espai escènic. Premis de la Crítica 2015

Ramon Madaula, premiat en la categoria d'actor de repartiment. Premis de la Crítica 2015

Espectacle finalista en la categoria de vestuari. Premis de la Crítica 2015

Núria Espert. Premi especial de la Crítica 2015.

Crítica: El rei Lear. Núria Espert

18/01/2015

Un Lear sense GPS

per Aída Pallarès

El Rei Lear és la tragèdia més mítica i salvatge de William Shakespeare. Una obra, com diu Michael Ignatieff a Reconsidering Lear, sobre què és la vida. I, si em permeten l’apunt, d’una foscor existencial més propera al nostre món que al de l’Anglaterra del segle XVI i, per tant, absolutament corprenedora. “La crisi dels principis morals de la nostra societat (tan aprofitada pels polítics que han esdevingut els representants oficials de la manca d’ètica) ens fa particularment sensibles al món d’El Rei Lear, perquè comparteix amb el nostre una mena de buit moral que dóna camp lliure als nostres Edmunds, Cornwalls, Regans i Gonerils” escriu Salvador Oliva en el pròleg de l’obra. Lear, doncs, no es veu: es viu.

En El Rei Lear, com a la resta d’obres de Shakespeare tot neix de la paraula. No en va, Harold Bloom deia que “cap altre escriptor no ha tingut mai tants recursos lingüístics com Shakespeare”. Lluís Pasqual ho sap i ha creat un muntatge fosc i totalment despullat d’ornamentació on tot recau en la paraula. Precisament per això sorprèn, per exemple, que alguns actors cridin més del que compte (sovint confonem volum i projecció de la veu) provocant, així, que els espectadors de les últimes files no els arribin a entendre.

El que converteix aquest Lear en un muntatge a estones irregular és, al meu parer, la manca d’intencionalitat. Això li proporcionaria el necessari pes dramàtic i, sobretot, ens ajudaria a “reviure la tragèdia”. El muntatge, per sort, també ens regala grans interpretacions com la de Ramon Madaula (magnífic comte de Kent), Julio Manrique i, evidentment, Núria Espert. Un Lear profundament humà i dèbil que desperta la compassió de tots els espectadors. En definitiva, l’habilitat escènica del director del Lliure és innegable, el repartiment és molt bo i algunes escenes estan molt ben reeixides però no n’hi ha prou amb bons ingredients perquè el plat sigui deliciós.

Trivial