El rei Lear. Núria Espert

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Laura Conejero, Núria Espert, , Míriam Iscla, Jordi Llovet, Julio Manrique, Òscar Rabadan, Andrea Ros , David Selvas
Interpretació musical:
Juan de la Rubia (organista)
Autoria:
William Shakespeare
Traducció:
Joan Sellent
Direcció:
Lluís Pasqual , Pablo Paz
Escenografia:
Lluís Pasqual , Alejandro Andújar
Vestuari:
Alejandro Andújar
Caracterització:
Eva Fernández
Il·luminació:
Pascal Mérat
Direcció Musical:
Dani Espasa
So:
Roc Mateu
Coreografia:
Isaac Morera
Ajudantia de direcció:
Leo Castaldi
Vídeo:
Franc Aleu
Producció:
Teatre Lliure
Dramatúrgia:
Julià Farràs
Composició musical:
Manu Guix
Sinopsi:

"Si amb l'amor n'hi hagués prou..."

Algú ha escrit que El rei Lear és la versió no religiosa, és a dir humana, de la suma del llibre de les Lamentacions de Jeremies i el llibre de Job, que llegim a la Bíblia. Cada vegada que, com a espectadors, acompanyem les desventures del vell rei, ens emocionem i se'ns encongeix el cor davant de la misèria i la grandesa que poden habitar al mateix temps les nostres ànimes. Grandesa i misèria de l'art, en aquest cas del teatre, que ens fa sensibles davant d'una representació i insensibles a les mateixes escenes que la vida ens mostra diàriament de tant a prop que en podem sentir fins l'olor de marcit. Acostumats a viure envoltats de tòpics i de llocs comuns que amaguen les realitats més concretes i palpables de la nostra existència, aquesta catedral del teatre i de la poesia ens col·loca al davant d'una veritat difícil d'acceptar, però tan certa com terrible: l'amor és un motor, potser el motor de la nostra vida, i sense ell seríem eixorcs, orfes. És cert. Però l'amor no fa desaparèixer la crueltat ni la vilesa ni la indiferència, que també es troben a l'arrel més profunda del nostre esperit, capaç de provocar el dolor més insuportable a qualsevol dels nostres semblants, fins i tot dels més propers, pares, fills, germans...

Quan un teatre decideix encarar el repte i la responsabilitat artística de muntar El rei Lear vol dir que és un teatre (artistes i espectadors) que ha arribat a la seva majoria d'edat i que ha perdut, encara que sigui durant un espai de temps curt, la por d'enfrontar-se a la seva veritable imatge, reflectida sense compassió pel més gran dels poetes dramàtics de tots els temps, aquell a qui tornem cada vegada per veure i comprovar de quina matèria estem fets els humans.

Lluís Pasqual

Lluís Pasqual, finalista en la categoria de director. Premis de la Crítica 2015

Espectacle finalista en la categoria d'espai escènic. Premis de la Crítica 2015

Ramon Madaula, premiat en la categoria d'actor de repartiment. Premis de la Crítica 2015

Espectacle finalista en la categoria de vestuari. Premis de la Crítica 2015

Núria Espert. Premi especial de la Crítica 2015.

Crítica: El rei Lear. Núria Espert

30/01/2015

La vigorosa edat de la flaquesa

per Francesc Massip

  El rei Lear és una de les obres més difícils de Shakespeare, per la foscor i la impietat, per les febleses i crueltats que embarguen els personatges, per les follies certes i fingides, per la desolació i la verbositat. Recordo l’excepcional muntatge que va dirigir Ingmar Bergman, amb la Liv Ullman en el rol d'una de les filles, que va venir a Barcelona a l’inici dels 80, òbviament en suec. Recordo el Lear passat pel túrmix de Bieito protagonitzat per Josep M.Pou, molt cridat i brut. El cert és que Lluís Pasqual n’ha fet un espectacle admirable, al servei dels actors i de la paraula, amb una simplicitat radical i una esponjosa dicció escènica. Escenari central, despullat, que únicament juga amb els plafons mòbils del terra del teatre, algunes armes i els trucs de sang necessaris per subratllar les accions més brutals. Ramon Madaula està excels rere una disfressa d’indigent d’accent valencià que el fa pràcticament irreconeixible. Jordi Bosch, esplendorós, en tàndem amb Julio Manrique; Míriam Iscla i Laura Conejero teixeixen dues germanes poderoses en la seva ferocitat; Teresa Lozano en el rol del bufó contrafet i caricaturesc, d’una força sensacional. I Núria Espert incorporant Lear, amb tota la grandesa del personatge que s’eixampla en la fonda experiència de l’actriu incombustible, i amb tota la trencallosa fragilitat que li atorga tenir la mateixa edat que el rei de la tragèdia. Tot plegat, d’una colpidora versemblança, fins i tot en la veu trencada i el pas vacil·lant de la provecta actriu, que vehicula l’energia continguda i la passió teatral que emana i que constitueix un dels grans atots del muntatge. Es demostra, una vegada més, que l’Espert, en mans de directors com Pasqual, va molt més enllà de les cotilles i les inèrcies a què un cert públic l’ha avesat. I així, mentre la Vilarasau esperteja a la Fedra del Romea, l’Espert s’allunya del seu propi motlle amb un doll de veritat espaterrant.


Trivial