El rei Lear. Núria Espert

informació obra



Intèrprets:
Laura Conejero, Núria Espert, , Míriam Iscla, Jordi Llovet, Julio Manrique, Òscar Rabadan, Andrea Ros , David Selvas
Músics:
Juan de la Rubia (organista)
Autor:
William Shakespeare
Traducció:
Joan Sellent
Direcció:
Lluís Pasqual , Pablo Paz
Escenografia:
Lluís Pasqual , Alejandro Andújar
Vestuari:
Alejandro Andújar
Caracterització:
Eva Fernández
Il·luminació:
Pascal Mérat
Direcció Musical:
Dani Espasa
So:
Roc Mateu
Coreografia:
Isaac Morera
Ajudant de direcció:
Leo Castaldi
Vídeo:
Franc Aleu
Producció:
Teatre Lliure
Dramatúrgia:
Julià Farràs
Composició musical:
Manu Guix
Sinopsi:

"Si amb l'amor n'hi hagués prou..."

Algú ha escrit que El rei Lear és la versió no religiosa, és a dir humana, de la suma del llibre de les Lamentacions de Jeremies i el llibre de Job, que llegim a la Bíblia. Cada vegada que, com a espectadors, acompanyem les desventures del vell rei, ens emocionem i se'ns encongeix el cor davant de la misèria i la grandesa que poden habitar al mateix temps les nostres ànimes. Grandesa i misèria de l'art, en aquest cas del teatre, que ens fa sensibles davant d'una representació i insensibles a les mateixes escenes que la vida ens mostra diàriament de tant a prop que en podem sentir fins l'olor de marcit. Acostumats a viure envoltats de tòpics i de llocs comuns que amaguen les realitats més concretes i palpables de la nostra existència, aquesta catedral del teatre i de la poesia ens col·loca al davant d'una veritat difícil d'acceptar, però tan certa com terrible: l'amor és un motor, potser el motor de la nostra vida, i sense ell seríem eixorcs, orfes. És cert. Però l'amor no fa desaparèixer la crueltat ni la vilesa ni la indiferència, que també es troben a l'arrel més profunda del nostre esperit, capaç de provocar el dolor més insuportable a qualsevol dels nostres semblants, fins i tot dels més propers, pares, fills, germans...

Quan un teatre decideix encarar el repte i la responsabilitat artística de muntar El rei Lear vol dir que és un teatre (artistes i espectadors) que ha arribat a la seva majoria d'edat i que ha perdut, encara que sigui durant un espai de temps curt, la por d'enfrontar-se a la seva veritable imatge, reflectida sense compassió pel més gran dels poetes dramàtics de tots els temps, aquell a qui tornem cada vegada per veure i comprovar de quina matèria estem fets els humans.

Lluís Pasqual

Lluís Pasqual, finalista en la categoria de director. Premis de la Crítica 2015

Espectacle finalista en la categoria d'espai escènic. Premis de la Crítica 2015

Ramon Madaula, premiat en la categoria d'actor de repartiment. Premis de la Crítica 2015

Espectacle finalista en la categoria de vestuari. Premis de la Crítica 2015

Núria Espert. Premi especial de la Crítica 2015.

Crítica: El rei Lear. Núria Espert

27/01/2015

De la mà de Lear, Pasqual signa un dels seus millors muntatges, i Espert es converteix en una reina antològica

per Ramon Oliver

Les obres mestres abismals i inabastables, necessiten presentar-se mitjançant muntatges imponents i colpidors. I així és precisament el que ha fet Lluís Pasqual amb “El rei Lear” : oferir-nos un imponent i del tot colpidor espectacle que cal situar des de ja entre els millors seus, que presenta un impressionant treball coral per part d’un repartiment en el qual cadascun dels talents implicats ens mostra  el millor de si mateix, i que ens permet rendir li  vassallatge incondicional a una reina Espert capaç de fer-nos sentir cadascuna de les complexes transicions del seu desbordant personatge. Quan el Lear d’Espert irromp a l’escenari envoltat de incendiàries torxes i disposat a exigir-li a les filles i a canvi d’un plat de mongetes ( en aquest cas, a canvi d’una parcel·la del regne ) una exhibició barroera d’amor dialèctic incondicional, a qui tenim davant és al rei capritxos i egoista que probablement porta anys sense escoltar realment altra cosa que no sigui la seva pròpia veu. I que gairebé amb tota seguretat (això queda del tot suggerit al text, encara que no se’ns expliqui res del passat del monarca) ha sigut amb els altres tan cruel com d’aquí poc ho seran amb ell alguns dels seus antics vassalls. Lear, és tan real quan se’ns presenta així, com quan , cap el final del seu particular camí cap a l’infern i la disbauxa, se’ns presenta segut a la seva cadira de rodes, i amb aspecte feble marcat pels estralls del temps i la mirada perduda. Aquest vell que desperta en nosaltres misericòrdia , és alhora aquell monarca probablement tirànic  que potser en hagués despertat en altres temps la por; en aquest sentit, Lear potser no és tan diferent a aquells terribles dictadors que arribada la decrepitud física, adquireixen la fisonomia de venerables ancians dignes del màxim respecte. I alhora, aquell Lear potser terrible durant els anys de joventut, és també aquest altre  rei destronat per si mateix que rep l’amor incondicional de la filla més maltractada, del fidel servidor a qui ha condemnat a l’exili , i del bufó de la cort que justament per ser-ho, li recorda constantment al seu rei els errors comesos, però no està disposat a separar-se d’ell per res ni per ningú. Lear és alhora el boig, i l’ésser lúcid que va proclamant la por que li fa la bogeria justament per acabar refugiant-se en ella quan ja no resta altra refugi capaç d’oferir aixopluc. I Lear és també  víctima i botxí, potser una mica com podem ser-ho tots mateixos segons on ens ubiquem o segons on ens ubica l’existència . I aquí, en aquest contradictori marasme vital,  rau la seva grandesa, com aquí rau en gran mesura la grandesa d’un bon grapat dels més grans personatges shakespearians . Espert, Pasqual i la resta de sensacionals intèrprets d’aquest espectacle imprescindible, recolzats en les magistrals prestacions d’un espai escènic que d’alguna manera neix dels mateixos budells del Teatre Lliure i en un acompanyament musical i coral que puntua amb exactitud la tensió de cada escena, ens apropen intensament a l’abisme de l’obra . I ens assenyalen amb precisió  aquesta convivència entre èpica, intimisme, tragèdia “gore”, comèdia bàrbara, drama sobre el mal que els fills causen als pares i  el mal que els pares causen als fills i sobre l’afecta extrem que els uns i els altres es poden també transmetre , exhibició de crueltat extrema i tendresa extrema, amor visceral, odi rabiós , reflexió filosòfica i  exabrupte eixelebrat que es produeix al llarg de la representació. 


Trivial