El rei Lear. Núria Espert

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Laura Conejero, Núria Espert, , Míriam Iscla, Jordi Llovet, Julio Manrique, Òscar Rabadan, Andrea Ros , David Selvas
Interpretació musical:
Juan de la Rubia (organista)
Autoria:
William Shakespeare
Traducció:
Joan Sellent
Direcció:
Lluís Pasqual , Pablo Paz
Escenografia:
Lluís Pasqual , Alejandro Andújar
Vestuari:
Alejandro Andújar
Caracterització:
Eva Fernández
Il·luminació:
Pascal Mérat
Direcció Musical:
Dani Espasa
So:
Roc Mateu
Coreografia:
Isaac Morera
Ajudantia de direcció:
Leo Castaldi
Vídeo:
Franc Aleu
Producció:
Teatre Lliure
Dramatúrgia:
Julià Farràs
Composició musical:
Manu Guix
Sinopsi:

"Si amb l'amor n'hi hagués prou..."

Algú ha escrit que El rei Lear és la versió no religiosa, és a dir humana, de la suma del llibre de les Lamentacions de Jeremies i el llibre de Job, que llegim a la Bíblia. Cada vegada que, com a espectadors, acompanyem les desventures del vell rei, ens emocionem i se'ns encongeix el cor davant de la misèria i la grandesa que poden habitar al mateix temps les nostres ànimes. Grandesa i misèria de l'art, en aquest cas del teatre, que ens fa sensibles davant d'una representació i insensibles a les mateixes escenes que la vida ens mostra diàriament de tant a prop que en podem sentir fins l'olor de marcit. Acostumats a viure envoltats de tòpics i de llocs comuns que amaguen les realitats més concretes i palpables de la nostra existència, aquesta catedral del teatre i de la poesia ens col·loca al davant d'una veritat difícil d'acceptar, però tan certa com terrible: l'amor és un motor, potser el motor de la nostra vida, i sense ell seríem eixorcs, orfes. És cert. Però l'amor no fa desaparèixer la crueltat ni la vilesa ni la indiferència, que també es troben a l'arrel més profunda del nostre esperit, capaç de provocar el dolor més insuportable a qualsevol dels nostres semblants, fins i tot dels més propers, pares, fills, germans...

Quan un teatre decideix encarar el repte i la responsabilitat artística de muntar El rei Lear vol dir que és un teatre (artistes i espectadors) que ha arribat a la seva majoria d'edat i que ha perdut, encara que sigui durant un espai de temps curt, la por d'enfrontar-se a la seva veritable imatge, reflectida sense compassió pel més gran dels poetes dramàtics de tots els temps, aquell a qui tornem cada vegada per veure i comprovar de quina matèria estem fets els humans.

Lluís Pasqual

Lluís Pasqual, finalista en la categoria de director. Premis de la Crítica 2015

Espectacle finalista en la categoria d'espai escènic. Premis de la Crítica 2015

Ramon Madaula, premiat en la categoria d'actor de repartiment. Premis de la Crítica 2015

Espectacle finalista en la categoria de vestuari. Premis de la Crítica 2015

Núria Espert. Premi especial de la Crítica 2015.

Crítica: El rei Lear. Núria Espert

10/02/2015

Un Lear coral i quadrat

per Toni Polo

És tasca d’un teatre com el Lliure portar a l’escena de Barcelona clàssics com aquest amb desplegaments impressionants però ben concebuts. No sempre s’encerta en la gestió de grans mitjans i bons instruments. L’adaptació és perfecta: molt narrativa, sense deixar que el fil es perdi en cap moment i sense que ens adonem que passen gairebé tres hores de funció. La posada en escena, sòbria, gairebé minimalista, perquè no cal més, ve a ser una passarel·la per on desfila una tragèdia amb majúscules. L’atmosfera de tot plegat, amb les projeccions al darrere de les graderies, amb els efectes sonors impactants i sempre oportuns, amb els músics de taberna..., és encisadora. Pasqual s’arrisca amb detalls sorprenentment ben incrustats en la història. Com a mostra, la predicció que es marca el bufó a ritme de rap i amb música gairebé electrònica és senzillament genial.

I la interpretació. La interpretació va molt més enllà de Núria Espert fent de Lear. Els 14 actors en escena, magníficament dirigits per Pasqual, converteixen la història en una obra coral en la qual cada personatge es justifica per sí sol. L’evolució (interpretativa i física) del rei és tot un exercici d’interpretació. Però la presència de Madaula (el comte de Kent), aguantant bona part del pes narratiu de l’obra; el drama dibuixat en els ulls de l’innocent Edgard (tornem a veure el registre de Julio Manrique que vam gaudir en la segona part del Timó d’Atenes); la cara de dolentíssim (de fill de puta!) d’Edmund (David Selvas); la ironia i la clarividència del bufó (Teresa Lozano) que al final sembla que absorbeixi el mateix Lear en la seva follia; les pèrfides filles del rei... Un repartiment de luxe que dóna el que s’espera d’ell.


Trivial