Rita

informació obra



Autor:
Marta Buchaca
Direcció:
Marta Buchaca
Intèrprets:
Anna Moliner, David Bagés
Escenografia:
Sebastià Brosa
Il·luminació:
Jordi Berch
Vestuari:
Míriam Compte
So:
Carles Bernal
Ajudant de direcció:
Jose Pérez-Ocaña, Xavi Buxeda
Sinopsi:

Mataries algú que estimes?

En Toni i la Júlia són germans. Ell és de tirar pel dret i ella és incapaç de prendre decisions. Quan, al Toni, el veterinari li aconsella eutanasiar la seva gossa Rita, la seva seguretat personal s’esvaeix. La Júlia, en canvi, té molt clar quina és la decisió que s’ha de prendre. Però quan en Toni planteja el mateix amb relació a la seva mare, les decisions dels germans esclaten a la família.

Rita és una comèdia que parla de la família, dels germans, del vincle maternofilial i també de la dificultat de “deixar anar” aquells que estimem. Planteja què és viure amb dignitat i explora la legitimitat que tenim a l’hora de decidir sobre la mort dels altres.

Crítica: Rita

31/10/2019

Les dues cares de Rita

per Jordi Bordes

Marta Buchaca busca motius en els que la comèdia doni pas a un punt amarg. Ho va fer amb A mi no em diguis amor (TNC, 2011) o amb Litus (Flyhard, 2012) i Losers (Villarroel, 2014). Amb Rita situa dos germans al davant de la paradoxa. Una veritat molt bèstia: comparar el sacrifici d'una gossa malalta amb el de la mare amb alzheimer. Buchaca és molt valenta plantejant aquesta confrontació i mira que cada personatge pugui justificar les seves valoracions. Però, noi explota la part còmica de l'equívoc, ni tampoc incideix massa enllà sobre el debat de l'eutanàsia. Desaprofita aquesta oportunitat, tot i aconseguir emocionar l'espectador amb unes escenes finals d'una alta temperatura i calidesa, que revelen la qualitat humana amb què ha volgut ser tractat el conflicte.

Anna Moliner i David Bages són dos germans que juguen molt bé en les diferents capes dìnterpretació. són cínics i despreocupats en la comèdia, i transmeten el dolor de la pèrdua en la part tràgica. Potser la innecessària llargària de la peça fa perdre una intensitat que seria molt més convincent.

Rita sí que se suma als muntatges de Marta Buchaca en què incideix en la crisi de valors de la societat, com anteriorment havia fet a Playoff o Només una vegada. La dramaturga i directora es mou molt bé en els muntatges amb pocs personatges, donant-los-hi molts plecs, deixant que es contradiguin humanament entre el que diuen i el seu comportament. Ja ho va fer a L'olor sota la pell (Sala Beckett, 2007) o a les misteriorioses Plastilina (Beckett, 2009) i Les nenes no haurien de jugar a futbol (Versus, 2010). La dramaturga es pregunta, com Pere Riera a La dona del 600, pel moment en què els fills han de començar-se a preocupar-se pels pares.