Comentari del 16 de maig del 2022
Han passat tres anys de l'estrena de Rita. El muntatge ha passat el contrast en diferents produccions i la societat ha assistit a l'aprovació (finalment) de la llei de l'eutanàsia. També ha esclatat una pandèmia (la Covid) en què ha fet la mort molt més latent i cruel obrint T/N durant mesos. Ara Rita ha tornat (encara que sigui per una molt breu estada de temps). En el nou repartiment hi ha Sara Espígul i Mireia Portas. És el primer cop que la peripècia és viscuda per dues germanes i, sorprenentment, la peça compta amb uns ressorts nous. Ja no és el germà gran que vol consolar i aconsellar la germana. Ara, hi ha una mirada molt més equilibrada i que ajuda a trobar-hi uns plecs inesperats, tant en els girs còmics, com en els dramàtics. Buchaca no magnifica tant el drama com a L'oreneta, però li dóna un context quotidià, molt humà, pròxim. Hi ha uns moments de ràbia (com quan la mare ja no pot menjar més xocolata, per prescripció mèdica, quasi l'únic plaer al que ella reacciona) que es palpen a les dues grades del públic. Mireia Portas estira algun tic excèntric (que li va molt bé a la hipocondria del seu personatge). Això no treu que aguanti molt bé els moments dramàtics amb una Sara Espígul que té demostrada solvència per tot tipus de caràcters.
Comentari del 31 d'octubre del 2019
Marta Buchaca busca motius en els que la comèdia doni pas a un punt amarg. Ho va fer amb A mi no em diguis amor (TNC, 2011) o amb Litus (Flyhard, 2012) i Losers (Villarroel, 2014). Amb Rita situa dos germans al davant de la paradoxa. Una veritat molt bèstia: comparar el sacrifici d'una gossa malalta amb el de la mare amb alzheimer. Buchaca és molt valenta plantejant aquesta confrontació i mira que cada personatge pugui justificar les seves valoracions. Però, no explota la part còmica de l'equívoc, ni tampoc incideix massa enllà sobre el debat de l'eutanàsia. Desaprofita aquesta oportunitat, tot i aconseguir emocionar l'espectador amb unes escenes finals d'una alta temperatura i calidesa, que revelen la qualitat humana amb què ha volgut ser tractat el conflicte.
Anna Moliner i David Bages són dos germans que juguen molt bé en les diferents capes d'interpretació. són cínics i despreocupats en la comèdia, i transmeten el dolor de la pèrdua en la part tràgica. Potser la innecessària llargària de la peça fa perdre una intensitat que seria molt més convincent.
Rita sí que se suma als muntatges de Marta Buchaca en què incideix en la crisi de valors de la societat, com anteriorment havia fet a Playoff o Només una vegada. La dramaturga i directora es mou molt bé en els muntatges amb pocs personatges, donant-los-hi molts plecs, deixant que es contradiguin humanament entre el que diuen i el seu comportament. Ja ho va fer a L'olor sota la pell (Sala Beckett, 2007) o a les misteriorioses Plastilina (Beckett, 2009) i Les nenes no haurien de jugar a futbol (Versus, 2010). La dramaturga es pregunta, com Pere Riera a La dona del 600, pel moment en què els fills han de començar-se a preocupar-se pels pares.
