Coincidint amb la representació en sala tancada de l'obra «Rita», de Marta Buchaca, el jurat del premi Frederic Roda li ha atorgat el d'aquesta edició. El muntatge «Rita» va tenir unes prèvies d'estiu dins del cicle Terrats en Cultura i ara, revisat i adaptat a les característiques d'una sala més convencional, ha tingut una estrena definitiva amb l'actor David Bagés i l'actriu Anna Moliner. Ell ja hi era a l'estiu. Ella ha substituït l'actriu Sara Espígul que va donar el tret de sortida aleshores en les representacions a cel obert de Terrats en Cultura.
El Toni i la Júlia són germans. Però això no vol dir que tinguin ni els mateixos interessos ni que pensin en tot igual. I en el rerefons de «Rita» —patronímic del nom de la gossa del Toni i, a la vegada també el nom de la mare de la parella de germans, uf!—, hi ha una àvia absent a l'obra, però imaginàriament present, malalta d'Alzheimer des de fa molt de temps i ingressada en una residència en estat pràcticament vegetatiu.
«Rita» té una estructura feta de diverses peces, algunes molt breus —a vegades tenen pinta d'esquetxos— amb un nexe comú, que van reconstruint la relació entre els dos germans, la relació amb la mare, els seus problemes personals i a la feina o les seves dèries, les seves vituts i els seus defectes. Hi ha també un vel d'humor però que no amaga la intenció més profunda de l'autora: reflexionar sobre l'eutanàsia i reflexionar a partir del dilema sobre per què està establerta la fi de la vida voluntària en el cas dels quissos i no ho està en el cas de les persones, ni que el seu estat els deixi en una situació inhumana i indigna.
Davant un fons escenogràfic d'objectes domèstics i de records de tota una vida pròpia dels Encants —l'autora Marta Buchaca (Barcelona, 1979) confessa que tots procedeixen del buidatge personal d'un pis de la seva àvia— els dos personatges es van autoretratant i autodefinint sobre qüestions tan complexes com la vida i la mort.
Per al Toni, deixar morir la gossa Rita li representa un trauma sentimental i, després de la separació que ha viscut, una notícia que no voldria haver de donar a la seva filla. Per a la Júlia, que no és veterinària però sí metgessa i està avesada a diagnosticar morts sovint, l'eutanàsia de la gossa li sembla normal, però pensa del tot contràriament a aplicar el mateix mètode a la mare que fa temps que ni els parla ni els coneix. Per al Toni, que no voldria veure el final de la gossa Rita, en canvi, fa temps que ha donat a entendre que la mare Rita hauria de tenir un final digne i provocat per alleugerir-li el patiment.
En clau de comèdia, sense estalviar el fons tràgic, tant David Bagés com Anna Moliner —per cert, ella ara amb el braç esquerre en cabestrell a causa d'un petit accident patit justament en els primers dies de representació a l'escenari— desenvolupen molt vitalment la trama tête-à-tête en el joc de parella que l'autora Marta Buchaca ha practicat àgilment i amb encert en algunes altres obres seves anteriors.
David Bagés representa d'una manera molt creïble el paper d'un germà que pateix la síndrome de la soledat de la separació recent i que enfila la maduresa amb la por de la vellesa que l'assetja al darrere amb una certa tendència a la hipercondria. Anna Moliner representa amb un aire a vegades de perfil ingenu i tímid i a vegades de perfil lúdic i progressista el paper de la germana que també ha deixat la seva parella i que, malgrat el seu paper de metgessa avesat a donar consells, no troba la manera d'autoaplicar-se la mateixa recepta.
El contrast entre els dos, doncs, crea el clima essencial per mantenir la balança teatral i arrossegar els espectadors fins al final, quan ja s'ha deixat en l'ambient que el dilema de l'eutanàsia plantejat hi és més com a denúncia i no com a reflexió potser perquè la intenció és que cadascú hi aporti la seva. El final de «Rita» es vesteix d'un efecte escènic gairebé de festa major. Deixem, però, que els espectadors el descobreixin i s'hi sorprenguin quan arriba després de vuitanta minuts de representació. (...)
