Agnès Mateus mai va voler aclarir a qui es referia "M" a Hostiando a M., el seu primer muntatge amb el que sortia de la factoria Rodrigo Garcia. Just esclatava l'escàndol Bárcenas i Rajoy li enviava aquell tuit lacònic "Sé fuerte, Luís" al tresorer del PP, quan entrava a presó. És igual si la "M." era Mateus o Mariano. En realitat, com a Patatas fritas falsas, el títol és un apèndix, una excusa. Si ha quedat alguna cosa clara en l'univers Agnès Mateus i Quim Tarrida és la seva repulsa cap al feixisme i les formes històriques del privilegi econòmic i social. Ells són dels que fan rodar caps metafòrics, però que cremarien de gust contenidors i privilegis. De fet, si els deixessin, no els faria res enderrocar les tanques del jardí del TNC, com a mínim. Segur que fitxarien els paletes de Constructivo en què reivindicaven que tots els edificis han de ser habitats, acollir, tenir ànima. La contradicció és que el gran mausuleu del teatre català, el TNC, els convidi. Com explica Gabriel Sevilla en la seva crítica, això és més una demostració d'ascensor cultural de Carme Portaceli que un èxit del duet d'artistes, que, ara han hagut de batallar entre la pobresa i l'opulència. I, davant d'aquesta estranya paradoxa, han volgut servir un show de menjar ràpid, xips recalentades al microones (el que estomacava a Hostiando a M.) amb la mala llet de sempre. Hi ha pressupost i en comptes de comprar per Wallapop una màscara en forma de penis com a Rebota, rebota y en tu cara explota, han comprat una disfressa d'estraterrestre de cos sencer (dels que observen els capítols surrealistes de Polònia).
Diguem que el dia que vam anar a veure la funció un avió privat sobrevolava Catalunya en direcció a Sanxenxo. I el protagonista seria aplaudit hores més tard, per vergonya (o no) de l'estament polític i judicial que ho ha permès. Per molta salsa que tingui la ficció, la realitat (espanyola, com a mínim) sempre li dona mil voltes. En aquest estadi posar una bandera (sigui la que sigui) durant 15 minuts acaba sent una provocació. Que és el que buscaven. Al 2007, denunciava en la crítica d'Èric i l'exèrcit del Fènix que situessin una bandera amb "àliga" a la caserna de la Guàrdia Civil. Em semblava excessiu. Ara, Mateus i Tarrida en pengen una que competeix amb les mides de la de Colón. I la fan onejar artificialment, com qui escampa espores feixistes entre la platea. De seguida, Mateus aplica el seu discurs a velocitat del llamp, cridat, amb ulls desorbitats (en un estat d'un deliri revoucionat). Ella aplica una mena de fungicida implacable.
Si Angéica Liddell flirteja amb el feixisme a partir d'un discurs no apte per a integristes de la cultura (Liebestod), Mateus aborda un raonament similar però des d'aquest punt còmic, de militant d'una neurona que no vol complicar-se la vida. Més que insultant, és paròdic i, en certa manera, el patetisme (ninot manipulat per una ventriloquia inclòs) acaba sent perillosament empàtic. La supervivència del feixisme hauria de proclamar una revolta, cremar contenidors, però no fer-ne una caricatura, que acaba fent-lo amable.
Tarrida i Mateus posen les patates en remull. No són conscients que és la forma perquè grillin i reprodueixin en plantes patateres. Com la mala herba, no n'hi ha prou en segar arran. Cal cavar més profund. No n'hi ha prou en desplomar una àliga i convertir-la en vedet còmica. Això és quasi fer-li un favor per a la seva supervivència. Scorpions pot ser més incendiari que una balada d'amors perduts (I still loving you). Per això, atacar la rentadora que porta centrifugant des d'anys de la dictablanda del dictador que va morir en un llit, sembla ineficient. Com la transició política, que ara, li supuren totes les costures. Potser el cop de mall hauria de ser cap a les màquines que pateixen una obsolescència que no permeten sobreviure una edat concreta. Estem en temps en què ni els pollastres del Kentucky ho són del tot, ni les patates tenen la consistència d'abans de vendre's per Internet. I Mateus i Tarrida han atacat amb tota l'honestedat però sense ferir l'ombra allargadíssima del feixisme, que amenaça l'Europa de Zweig i Steiner (La idea d'Europa). No té gaire sentit esclafar uns energúmens, cal ridiculitzar els que els blanquegen amb polítiques erràtiques i sovint estúpidament absurdes (Europa Bull, d'IndiGest, és un altre exemple d'ascensor teatral que retorna al TNC i que ho fa amb el còmic cinisme com aquella decrèpita Europa d'Els ocells de La Calòrica)...
