El millor d’anar a una estrena és que després pots copsar les sensacions de la platea més professional: crítics, actors, amics, saludats i coneguts del “mundillo” teatral. I veure com la teva impressió s’emmotlla o no a l’opinió d’aquells que consideres gent amb criteri. És potser un dels moments on hom pot aprendre més de com funciona el sector. I sí a sobre vas de bracet amb un home com l’Oriol Puig Taulé, segur que tindràs l’opció de conèixer gent tan bonica i interessant com la Marta Oliveres o la Semolinika Tomic. La primera estava darrere la proposta que just s’havia estrenat a la Sala Tallers, el nou projecte de l’Agnés Mateus i el Quim Tarrida, Patatas fritas falsas; la segona és una de les que va ajudar a donar a conèixer, des de l’Antic Teatre, a un dels duets creatius més provocadors de l’escena catalana. Les opinions d’aquestes i d’altres me les guardo per a mi, però està clar que n’hi havia de tots colors.
S’ha d’anar amb compte amb el que es diu i el que no es diu d’aquest projecte per no revelar l’efecte sorpresa. Malauradament, ja hi ha hagut diversos col·legues que des dels seus mitjans han parlat obertament del que potser és vist com l’inici més provocatiu que mai ha tingut lloc a una sala d’un teatre públic català. Aquest element que apareix gran i …, s’infla poderós, s’il·lumina i després de quinze minuts de contemplació es recull per descobrir una simfonia de llums i sorolls que ens presenta l’extraterrestre que ha vingut a escopir-nos a la cara totes les virtuts del pensament únic, de les idees que engloben el marc de pensament del feixisme. Ja sense el vestit alienígena, l’Agnés Mateus ho deixa molt clar (i en castellà) en la seva primera intervenció, “es mucho más fácil que nos digan lo que tenemos que hacer”. A partir d’aquí comença una performance furiosa on l’artista critica la diversitat d’opinions, elogia les fronteres, tira de reconeixement de raça, defensa la violència militar i policial, critica els nous corrents educatius llançant un dard contra el mètode Montessori, per acabar reclamant que és molt més fàcil ser feixista.
La següent provocació és més tranquil·la i tendra, tot i que la denúncia continua fent-se clara. Treu un titella d’un ancià molt recognoscible i, fent de ventríloqua (amb una gran tècnica), repassa per boca d’aquest miserable personatge tots els rastres de feixisme que hi ha a la nostra societat, incloent-hi un petit homenatge a un dels antifeixistes més nostrats: Pepe Rubianes. Després es posa les plomes (i un barret que va a joc amb el plomall negre) i talment com una vedet continua fent apologia del feixisme amb actitud amenaçadora, avisant-nos que ja els podem sentir respirant al nostre clatell. El passeig acaba a l’escenari, asseguda sobre la rentadora que des de l’inici de l’espectacle porta girant i fent soroll (amplificat per un micròfon situat just davant), i cantant-nos “Still Loving You” dels Scorpions. L’Agnés és tot amor. I destrucció.
L’al·legat antifeixista és clar. El duet Mateus-Tarrida (i tot l’equip) han irromput amb força a una de les institucions culturals catalanes més benestants. El TNC ha estat tradicionalment el bastió cultural de la burgesia catalana. But the times are changin’ que deia en Bob Dylan. Ja hi ha hagut diversos projectes provocatius que han provocat alguna úlcera d’estómac a més d’un senyor i senyora. Però està clar que quan Carme Portaceli va donar carta blanca a aquest duet artístic ja sabia que la performance més provocativa s’instal·laria definitivament al TNC.
Tanmateix, sembla que part de la crítica considera que no compleix les expectatives, que no sorprèn ni acaba sent tant radical com anteriors propostes. Pel que fa a mi, venia verge, per primera vegada em ficava dins de l’univers Mateus-Tarrida. No he vist ni Hostiando a M., ni Rebota, rebota y en tu cara explota. Per tant, l’actitud punk i la performance destructiva de la Mateus em colpeix i em convenç. Però és evident que l’espectacle pateix del mateix que parteixen tots aquests tipus de propostes: no són tan transformadors com creuen ser.
El problema principal és que sempre acaben parlant als convençuts. No crearà divergències entre el públic, no hi haurà conflicte. Tots els qui érem a l’estrena ens alineàvem amb la tesi dels artistes. Però, es clar, hi ha maneres i maneres d’explicar les coses i precisament quan les fas massa explicatives, quan no deixes espai per la interpretació i el dubte, l’efecte provocador es dilueix. L’espectacle es resumeix en certa manera en dir el contrari al que defensa l’equip artístic d’una manera tan bel·ligerant i incendiària que acabi fent gràcia a la platea. Però aquest enfocament molts ja no el compren, sobretot si les diverses escenes s’acaben fent massa llargues.
Malgrat tot, és un gust veure un espectacle com Patatas fritas falsas en aquest panteó de la cultureta catalana. Ara com ara estic esperant, però, alguna piulada incendiària que carregui contra l’element gran i… (no, no ho penso dir) amb el qual s’inicia l’espectacle. Algun independentista convergent que no toleri aquesta provocació. Potser així el duet Mateus-Tarrida aconseguiran copsar l’atenció de l’opinió pública i fer que el seu discurs performàtic s’estengui més enllà dels convençuts. Ah! I per cert, aquest és un advertiment per a la Mateus: Si us plau, Agnés, a l’última escena posa’t ulleres protectores. Vaig patir perquè no et saltés una estella als ulls. Sempre a favor de la prevenció de riscos laborals.
