Patatas fritas falsas

Teatre

informació obra


Direcció:
Agnés Mateus, Quim Tarrida
Autoria:
Agnés Mateus, Quim Tarrida
Intèrprets:
Agnés Mateus
Sinopsi:

La contundència d’Agnès Mateus i Quim Tarrida dispara les seves bales a l’odi.

Mateus i Tarrida ataquen temes polítics, socials i diuen les veritats a la cara. Treuen a la llum allò que l’status quo vol silenciar i posen nom a les víctimes del sistema. Dos artistes políticament incorrectes que han sorprès amb els seus anteriors espectacles: Hostiando a M i Rebota rebota y en tu cara explota.

___________________________________________________________________________________________________

M'estic entrenant per treure escuma per la boca i me’n surto prou bé. Odiar em relaxa, em fa sentir segur. Odiar està de moda. La vida així és molt més fàcil. Els de casa. Els d'aquí. Els de dins. Els de dins, sí. Els de fora, no. Jo sí. Tu no. Tot per a mi i els meus. I tu, tu hauries de tornar a l'úter de la teva mare, serà un alleujament per a tots. Com més enemics, més honor. Molts enemics, molt d’honor. Molt d'odi, molt d’honor. Moltes mentides, molt d’honor. Nosaltres som la veu de la realitat perquè som d'extrema necessitat. I tu, calla. La nostra metamorfosi en polítics o religiosos ens converteix en psicòpates i mentiders professionals. Herois i sants. Una mica d'ordre, si us plau.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Patatas fritas falsas

08/05/2022

Deliciós desgavell

per Pep Vila

No els pots deixar sols per què t'organitzen un desgavell important. En efecte, despres de "Rebota rebota y en tu cara me explota", i ja en un gran estadi (el TNC) la dupla Agnès Mateus-Quim Tarrida han tornat a fer de les seves. Sense embuts, sense censura, carreguen contra tot i contra tots en aquest "Patatas fritas falsas", un espectacle que pot deixar descol.locat a l'espectador que no sàpiga ben bé on s'ha ficat.

D'entrada, cap de les seves obres no deixa indiferent. Amb una llibertat absoluta, i ara amb més mitjans, el tàndem assoleix la maduresa desgarvellant tothom, fins i tot a ells mateixos. Descontents en el mon (o planeta ) en què viuen i com no poden fer res, dominats, manats per caps laborals o d'estat que maneguen el món al seu criteri, ells l'únic a què poden aspirar és al dret a la protesta i a intentar viure el seu petit univers el millor possible, prescindint dels demés.

I tot aixo ho presideix un inici impactant (potser una mica llarg) on, no fent spoilers, l'espectador contemplarà un símbol, com si fos un quadre de El Prado, amb tots els ets i uts. Gegant, imponent, cobrint tot l'escenari, segurament hi trobarem detalls on mai no haviem caigut. I potser aquesta mirada fixe ens despertarà tot tipus de sensacions, fins i tot l'odi o el menyspreu.

Això, però, només és un preescalfament. A continuació l'extraordinària Agnès Mateus surt i ho reventa tot, físicament i emocionalment. I ningú no se'n salva, però principalment el món en què vivim, les guerrres, els règims politics, els nacionalismes i els feixismes, amb especial atenció a aquests darrers. Però també el feminisme extrem, el masclisme o el materialisme. No se'n salva ni l'apuntador, mentre l'Agnès va tallant caps, balla al mateix temps sense parar o desafia al públic. Un prodigi de la naturalesa, com ja ens té acostumats.

Refusem rebelar res més de l'obra, però en algun moment ens ha recordat aquells concerts de rockn roll dels anys 70 on molts instruments acabaven destrossats a l'escenari, sense solta ni volta. En definitiva, en voliem més, però potser se les guarde s per més endavant. Com deiem, pots combregar.hi o no, les seves trapalleries poden tenir moltes interpretacions, però el que està clar és que aquest parell mai no et deixaran indiferent.